Només entrar al CaixaForum, la subtitulació informativa de l’exposició de l’artista Joseph Beuys —Accés obert. Pregunta a recepció— fa que, sense poder-ho evitar, el misteri i la curiositat s’instal·lin en el teu pensament.
Ben a prop de l'exposició de Rubens i les seves exuberàncies del barroc flamenc, o de les experiències immersives saturades d’estímuls i missatges, una instal·lació enigmàtica de Joseph Beuys proposa una vivència artística radicalment diferent. La posició contemplativa i passiva que l’espectador adopta davant de quadres pintats a l’oli colorits i figuratius, o d’imatges reproduïdes amb un fil narratiu marcat a través de l’audiovisual —marxant cadascú al ritme per les sales ordenades—, es veu interrompuda pel plantejament de l’artista alemany.
Amb la instal·lació Hinter dem Knochen wird gezählt - Schmerzraum (Es compta darrere de l’os - Espai de dolor) se’ns convida a estar dins d'una sala de parets negres de plom, amb una única bombeta al centre i dues anelles platejades. Gairebé res més, i dic gairebé perquè també hi som nosaltres, i començo a intuir que d’això es tracta. Un espai que vol ser dolorós, deixant que cadascú interpreti a la seva manera aquest dolor.
Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) va ser una figura clau de l’avantguarda alemanya del segle XX, estretament vinculat a l’art d’acció. Va encunyar el concepte erweiterter Kunstbegriff («art ampliat»), amb el qual defensava que tota persona és potencialment artista i que la creativitat pot transformar la societat més enllà de l’objecte artístic. La seva obra combina accions, escultures i pensament polític amb una forta càrrega simbòlica i pedagògica.
Aquesta instal·lació permanent, que es pot viure al CaixaForum, és una oportunitat despullada d’estímuls, que exigeix presència i disponibilitat a qui decideix entrar-hi. Un cop dins, una part de tu voldria quedar-s’hi; una altra, només pensa a fugir. Però, ¿i si marxes i et perds alguna cosa? Però, ¿quina cosa et podries perdre si, aparentment, no hi passa res? ¿Què estàs esperant, realment, quan et trobes allà? Quan decideixes sortir-ne, un passadís allarga el moment de l'alliberament i et convida a prolongar la reclusió dels pensaments fins que travesses, definitivament, les portes aïllants de l’exterior.
I és precisament en aquest retard, en aquesta incomoditat sostinguda i inespecífica, on l’obra troba la seva força. Un dolor que no es mostra ni s’explica, però que es fa present. És on s’exemplifica l'interès de Beuys per explorar les connexions metafòriques i simbòliques entre els fenòmens naturals i els sistemes filosòfics. Aquest art no ofereix respostes ni imatges reconfortants, ni tampoc una presa de consciència explícita sobre les injustícies del món: proposa un espai per sentir-se un mateix, de la forma que cadascú pugui.
