Jo crec que és una pràctica que encara es deu fer en alguns pobles, aquesta d’anar casa per casa a demanar el vot. A la Nou de Gaià, sense anar més lluny, un poblet que hi ha darrere d’Altafulla, al Baix Gaià, me’n recordo que quan jo hi vivia, el candidat convergent no se n’estava de trucar a les portes, i diria que majoritàriament la gent li obria i el feia passar. A mi això m’indignava. Però que deixi la gent en pau!, comentava als amics d’allà. ¿Què vols?, em contestaven, això és un poble molt petit i cada vot és important. A més, afegien no del tot amb ironia, s’ha de tenir valor per ficar-te en una casa a demanar el vot. Sí, s’ha de tenir valor.
La Teresa, una iaia que cada vespre treia la cadira al portal, em deia:
—No sé quin problema hi veus, Pepe.
Jo callava. Si ella no hi veia el problema, jo no era ningú per fer-l’hi veure.
—¿A vostè l’ha vingut a veure?
—És clar.
I llavors, amb una certa sornegueria, m’explicava que l’havia fet passar i l’havia convidat a un cafè i galetes i havien xerrat de tot.
—¿I li ha demanat el vot?
—Al final, quan ja se n’anava.
—¿I el votarà?
Ara era la Teresa qui callava. Després em deia fluixet: el vot és secret, i somreia. Un cop me’n tornava a casa, el primer que feia era sortir al balcó i observar el conjunt de teulades i façanes del poble, disposat a fer una reflexió o altra. Des d’una certa distància, la majoria de pobles són bonics. De prop ja és una altra cosa. El Litus, el gran Litus Cañellas, un dels homes que em va fer d’amfitrió, a poc d’arribar, em va dir, molt seriosament: «A la Nou hi estaràs bé, però et dono un consell, no et barregis gaire amb la gent. Vull dir que sí, relaciona’t i participa, però posa uns límits, si no, per cada amic que faràs, faràs l’enemic corresponent». Li vaig fer cas tres o quatre anys fins que em vaig deixar enredar en no sé què i tot va anar pel pedregar.
L’escena del quadre no l’he viscuda directament, però me l’he imaginada unes quantes vegades. Ella podria ser la meva padrina quan era més jove, o la padrina de la meva padrina, i ell, el meu padrí, o el padrí del meu padrí, tot i que a ells mai els devia visitar ningú per demanar-los el vot. A la dreta, la nena podria ser la seva neta, per tant potser la meva padrina, i als nois me’ls imagino al pati passant-se una pilota. M’agrada la distància que la padrina, o la padrina de la meva padrina, agafa respecte al candidat. M’agrada que no li hagi ofert galetes ni una mica de mistela. No t’acostis gaire, que ja sé a què has vingut, sembla que li digui. No m’agrada tant, en canvi, el paper secundari del padrí, o del padrí del meu padrí, que s’ho mira tot des de darrere, com si no tingués res a dir. És un quadre fascinant, ple de detalls. Per exemple, la mà al pit del candidat és un gest universal, paradigma de la falsedat dels fariseus de la terra. ¿No és el que fan els polítics quan ens demanen el vot, posar-se la mà al pit? Vota’m i veuràs. Confia en mi. Ho he buscat a Google, i a YouTube, i he trobat una munió d’instantànies de polítics d’avui posant-se la mà al pit durant els seus mítings. Aquests dies de campanya m’hi fixaré: polític que se’n dugui la mà al pit, polític descartat.
Res en aquest quadre sembla casual o innocent, i això que el va pintar un jove de només vint-i-quatre anys, Arturo Michelena, el pintor veneçolà més important del segle XIX. Sorprèn el paper protagonista que atorga a la dona, no només en aquesta pintura sinó en part de la seva obra. ¿És una escena costumista o té un component imaginat? Era la dona qui decidia el vot del marit a finals del segle XIX, ja que elles no podien votar? Del quadre també m’agrada molt el gos, com s’acosta a olorar els pantalons del candidat. Es nota que és una olor a la qual no està acostumat. ¿De què deuen fer olor els pantalons d’un polític? No el bordarà ni el mossegarà, ja es veu que és pacífic, però amb una mica de sort potser sí que hi fa una pixaradeta.
