Recordo una vegada que el meu pare em va fer anar a buscar la meva germana a l’envelat d’Ullastrell, perquè ja era tard i volia que tornés cap a casa. Era una nit de festa major i el ball no acabava tant quan ho decidien els músics, sinó quan les últimes parelles ja no podien més. Els meus pares s’havien retirat a una hora prudencial, com els altres matrimonis, i, ara, sobre les fustes de la pista, només hi quedava la canalla més jove, que deia la padrina Maria, és a dir, parelles adolescents o adolescents sense parella que demanaven alternativament cançons per fer el burro i balades per arrambar-se. Jo era un púber vergonyós de quinze o setze anys i en comptes d’anar a buscar l’Anna directament, em vaig quedar observant des de la barrera el moviment general i el particular de la meva germana amb el seu xicot, fins que el Quim Correu va passar pel meu costat i li vaig demanar si li podia dir a la meva germana que vingués un moment.
—Què passa? —em va preguntar amb el to de qui ja sabia què passava.
—El papa diu que vinguis ja, que és tard.
—Digue-li que em deixi una hora més, sisplau.
Tot i que jo era un any més gran, l’única que exercia amb convicció de germana gran era l’Anna i no vaig tenir més remei que recular cap a cals padrins, pujar al pis de les habitacions i, des de la porta, dir-li al meu pare que l’Anna volia quedar-se una hora més. Sense inquietar-se, el meu pare va dir que tornés a l’envelat i digués a l’Anna que, si no venia, vindria ell a buscar-la i llavors seria pitjor. Vaig tornar a l’envelat, i novament em vaig quedar quiet a la vora, incapaç d'entrar, en part per vergonya, en part perquè m’adonava que jo no era ningú per interrompre la joia d’aquella nit d’estiu, ni que fos la joia de la meva germana, fins que del fons del carrer vaig entreveure la figura urgent del meu pare i llavors vaig cridar fort: Anna!
Sempre he pensat que a la vida hi ha dos tipus de gent, la que participa de la festa i la que se la mira des de fora. Crec que els segons tenim una certa mala fama, com de rarets, no sé per què, quan em sembla tan legítim ser dels segons com dels primers, o en qualsevol cas, sense els segons no tindríem testimonis dels primers. Ara, mentre contemplo amb un embadaliment profund el quadre de Pierre-Auguste Renoir, torno a sentir una nostàlgia semblant a aquella nit d'estiu, potser encara més intensa, perquè en aquells moments encara em podia fer la il·lusió que acabaria participant del ball i, en canvi, mirant el Ball al Moulin de la Gallette, m’adono que n’he quedat definitivament exclòs.
Amb l’excusa de la pintura, m’imagino que Pierre-Auguste Renoir devia ser dels que es miren la festa des de fora, i que feia servir el llenç i els colors per ocultar-se mentre intentava plasmar l’alegria dels altres, amb la intenció de capturar un instant que, molt abans que ell hagués acabat el quadre, ja s'hauria extingit.
Però segur que tot no era tan bucòlic, ni tan dramàtic. Llegeixo que per fer aquesta obra el pintor va reunir una colla d’amics, que va anar col·locant estratègicament per donar vida a la multitud i sentit a la composició. I és per això que ara repasso més detalladament cada un dels personatges que hi apareixen i intento descobrir si són conscients que el seu amic els està pintant, i encara que de primer em sembla que sí, i que per tant fan comèdia, de seguida veig que la majoria se n’han oblidat i han decidit gaudir del moment al marge de les exigències de l’artista, fins que, aquí i allà, vaig descobrint algunes parelles que sí que el miren, amb complicitat, sobretot una, la que hi ha a l’esquerra, més cap aquí, ell porta barret i barba, ella, un vestit blanc i fa cara de fava o enamorada, i de sobte tinc un ensurt perquè m’adono que no observen el pintor sinó a mi, i que no són uns desconeguts, sinó els meus pares, joveníssims, abans que es casessin i tota la pesca.
