Arriba Sant Jordi. Des de Catorze us recomanem 14 títols que trobareu a les llibreries i paradetes. Una tria de llibres escrits per dones (entre els quals n’hi ha alguns signats per redactores i col·laboradores de Catorze) que poden ser un bon regal per a algú que us estimeu i s’estimi la lectura.
1. La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó, publicat per Anagrama. En vam parlar a la secció Contracoberta: Algun dia, de tot això, res.
Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant. La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d’un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional. També descobrirà, horroritzada, que no n’hi ha prou amb la discreció i l’afabilitat perquè una comunitat ens deixi en pau.
2. Les presons on triem viure, de la Premi Nobel Doris Lessing, traduït per Alba Dedeu i publicat per Edicions 62. En vam parlar a la secció Contracoberta: Les guerres ens agraden.
En un món insensibilitzat i globalitzat, ple d’opinions i d’informacions contradictòries, Doris Lessing ens transmet en aquest assaig la necessitat de qüestionar les grans ideologies i aborda una qüestió fonamental: com pensar per nosaltres mateixos i triar un camí, com mirar la nostra societat i a nosaltres mateixos amb ulls nous. Ens recorda que el futur de la humanitat passa per la capacitat de l’ésser humà d’analitzar-se, d’estudiar el seu comportament i aprendre del passat.
3. Matrioixques, de Marta Carnicero Herranz, publicat per Quaderns Crema. En vam parlar a la secció Contracoberta: L’horror dins de l’horror.
La Hana viu un doble exili: un d’estrictament geogràfic, lluny de la terra que la va veure néixer i que va haver d’abandonar, i un altre d’íntim, que la manté apartada de la vida que l’envolta per por de prendre mal. Dos mil quilòmetres enllà, en un entorn privilegiat, la Sara, que acaba de fer divuit anys, està ansiosa per ser lliure. Enfrontades a una realitat incòmoda, fruit de decisions del passat que encara reverberen en el present, totes dues faran descobriments tan amargs com inesperats a mesura que escurcen la distància que les separa. A Matrioixques, Marta Carnicero Hernanz basteix, amb la prosa destil·lada que la caracteritza, un relat punyent i lúcid sobre el trauma, el pes de l’herència històrica i familiar, la sistematització de la violència i la reparació necessària.
4. Els nens són reis, de Delphine de Vigan, traduït per Jordi Martín Lloret, i publicat per Edicions 62. En vam parlar a la secció Contracoberta: Si t’agrado, regala’m un like.
La Mélanie, que va créixer en el culte als realities, només té una idea fixa al cap: fer-se famosa. Però la seva única aparició en un xou televisiu és un fracàs. Anys després, ja mare de família, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix el dia a dia dels seus dos fills. Ben aviat la segueixen milions de subscriptors, que li fan likes i comenten tots els seus moviments. La vida de la Clara, en canvi, ha estat marcada per la pèrdua brutal dels pares, fins i tot ara que s’acaba d’incorporar a la Brigada Criminal. Quan la filla de la Mélanie desapareix, els camins d’aquestes dues dones s’encreuen. Amb la seva agudesa immensa per copsar les febleses a l’ànima dels personatges i les falles dels nostres temps, Delphine de Vigan s’endinsa en un tema vertiginós: les xarxes socials i les seves derives; una societat abocada al culte de l’ego, on tot s’escenifica i es ven, fins i tot la felicitat familiar.
5. L’esdeveniment, d’Annie Ernaux, premi Nobel de literatura 2022, publicat per Angle Editorial i traduït per Valèria Gaillard, que va escriure’n aquest text a Catorze: Ernaux o la venjança dels desarrelats.
Quan Annie Ernaux va quedar-se embarassada als 23 anys va tenir clar que no era el que volia i que a França desfer-se’n era il·legal. En aquest relat, rememora una de les experiències més trasbalsadores i controvertides que pot viure una dona, un esdeveniment que transcendeix el seu cos: l’avortament en una societat que el castigava, ja que era alhora tabú, estigma i delicte. Amb la seva prosa lúcida Ernaux explora els sentiments de soledat i por que van tenyir aquell episodi: com va haver d’ocultar el seu estat als pares, buscar sola les solucions davant la indolència dels seus companys, suposadament progressistes, i esquivar la hipocresia social i el dolor de sentir-se jutjada per tothom, incloent-hi els metges.
6. L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Țîbuleac, traduït per Corina Oproae, i publicat per Amsterdam. En vam parlar en aquesta Contracoberta: Per fi érem una família.
Per superar el bloqueig artístic que li impedeix pintar, l’Aleksy decideix seguir el consell del seu psiquiatra i rememorar l’època més feliç i devastadora de la seva vida: el darrer estiu que va passar amb la seva mare en un poble rural de França. Llavors, l’Aleksy era un adolescent rosegat per la tristesa i el ressentiment: com podia superar la pèrdua de la seva germana, perdonar la mare que l’havia ignorat i fer front a la malaltia que ara la devorava? D’una bellesa feridora, aquest és el relat de l’estiu en què mare i fill abaixen les armes, esperonats per la imminència del desenllaç i la necessitat de reconciliar-se. Una història d’abast universal destinada a convertir-se en un clàssic de la literatura europea.
7. Un cor de neu, d’Anna Manso, publicat per la Magrana. En vam parlar en aquesta Contracoberta: És per menjar-te millor.
La Sara té seixanta-cinc anys, és escriptora i viu aïllada enmig del bosc, al Berguedà. Fa vint anys que no parla amb el seu fill Josep i això li provoca un dolor tan profund que li impossibilita estimar. Un dia al bosc coneix un llop amb qui sembla que pot parlar i la seva vida es capgira. Empesa per la companyia i els consells de l’animal, la Sara decideix contactar amb el seu fill. Però recuperar la relació amb ell no serà gens fàcil, perquè hi ha ferides del passat que són molt difícils -o impossibles- de cicatritzar.
8. L’instant abans de l’impacte, de Gloria de Castro Pascual, publicat per Edicions del Periscopi. En vam parlar en aquesta Contracoberta: L’instant abans de l’impacte.
La protagonista d’aquesta història treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina. Cada dia encén el portàtil i s’enfronta a sis hores de buidor. Decebuda, trama una venjança que escriurà en forma de dietari: durant 365 dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Entremig, però, la vida personal també se li capgira quan el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. L’instant abans de l’impacte fa una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum. Escrita amb un humor negre i corrosiu, qüestiona les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.
9. De nou centaure, de Katixa Agirre, publicat per La Segona Perifèria. La vam entrevistar aquí: Katixa Agirre: «Que el capitalisme se’ns fiqui al llit és molt trist».
El dia de demà, els imparables avenços tecnològics faran que la vida estigui dominada per la virtualitat. Les ulleres OFtal seran la màscara que ens permetrà deixar de ser qui som i viatjar allà on vulguem sense sortir de casa. Però la Paula necessita anar a París per desenvolupar el seu projecte de metavers sobre Mary Wollstonecraft, una pionera del feminisme que va viure els compassos més dramàtics de la Revolució Francesa. També per treure’s la màscara i enfrontar-se al simulacre en què s’ha convertit la seva vida.
10. Solastàlgia, d’Ada Castells, publicat per l’Altra Editorial. En podeu tastar un fragment aquí: Solastàlgia.
“La solastàlgia és el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. El neologisme va ser ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del nostre segle.” Ho escriu Ada Castells a l’inici de la seva nova novel·la. Publicada per l’Altra Editorial, ens explica com, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, la Sara, el Mike, la filla adolescent i una tieta amb espurnes de demència senil s’instal·len a l’Empordà. L’objectiu és refundar l’Edat Mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l’amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, un empatx de lectures apocalíptiques, les baralles amb la filla i la solastàlgia. L’amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure.
11. Un pianista en un celler, de Muriel Villanueva, i editat per Sembra Llibres. En podeu llegir un tast aquí: Un pianista en un celler.
A Un pianista en un celler (Sembra Llibres), Muriel Villanueva (Benimaclet, 1976) ens radiografia tota una època de grans canvis a través dels ulls d’una família pagesa. Amb la capacitat de remoure consciències que la caracteritza, aquesta autora, guanyadora del Premi Llibreter, la Llança de Sant Jordi, el Premi Carlemany o el Premi Just Manuel Casero, ens ofereix una novel·la que balla entre l’actualitat i els anys de la Guerra Civil, en què molts veïns del Penedès es refugiaven dels bombardejos tant als vells cellers com als nous refugis antiaeris que més tard esdevindrien cellers, però també en la música que els feia volar per camins inesperats. Una gran història sobre una família humil aviat ramificada entre ascensos i desfetes, senyors i masovers, aspiracions i frustracions. I amb la terra, la vinya i el vi com el lligam intangible d’unes vides marcades pels conflictes del nostre país.
12. Les nostres mares, de Gemma Ruiz, premi Sant Jordi, publicat per Proa. L’ha entrevistat Marta Nadal: Gemma Ruiz: «Si les dones de 70 anys paressin, el capitalisme s’enfonsaria».
Què somiava ser la teva mare? Fos el que fos, segurament es va haver de quedar al tinter. A les protagonistes d’aquesta novel·la, nascudes durant la dictadura, no els deixen desplegar el seu talent. Però elles planten cara i no s’acoquinen davant de res ni ningú. I amb sororitat i alegria, defugen la gàbia domèstica, mantenen la pulsió artística, s’atreveixen al més impensable per l’amor d’un fill, lideren les lluites veïnals, descobreixen el feminisme i pugen en aquells xàrters a Londres per ser mestresses del seu destí. Les nostres mares vol honorar la generació que va renunciar als seus somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar. Després de conèixer aquestes deu poderoses dones, ens adonarem d’una cosa extraordinària: que malgrat que sempre es reconeguin només les figures masculines, resulta que els autèntics referents de vida que vam tenir eren elles, les nostres mares.
13. La llei de l’hivern, de Gemma Ventura, Premi Josep Pla 2023, editat per Destino. En podeu llegir catorze fragments aquí: La llei de l’hivern.
“La llei de l’hivern és la que ens ensenyen els arbres: amb el fred han de perdre les fulles, perquè a la primavera en puguin néixer de noves. A la vida passa el mateix: cal deixar anar per rebre allò nou.” Gemma Ventura Farré ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva primera novel·la, en què entra al cap d’una noia sense nom que torna al seu poble per vetllar el seu avi, en Ricard. Mentre recorda el que li va ensenyar, s’enamora d’un rodamon. Amb un aire intimista i màgic, fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.
14. Aterratge, d’Eva Piquer, publicat per Club Editor. En podeu llegir l’inici aquí: Aterratge.
És la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. És un llibre sobre supervivència que ens parla del renaixement després de la catàstrofe. “Soc desig i dubte –apunta la narradora–. Desig, ara ja molt intens, de continuar vivint; i dubte de si en sabré”.
2
4
