Ens atenen per telèfon Aina Lanas i Valentina Azzati, les dues coreògrafes darrere de la companyia We Are Novias (WAN). Totes dues han dirigit un elenc de vuit intèrprets en una proposta que presentaran del 2 al 4 d’octubre i del 4 al 6 de desembre al Mercat de les Flors: “Volem posar a ballar cossos a la Casa de la Dansa de Barcelona des de llocs que el món de la dansa ha considerat històricament menys legítims”. Parlem dels balls socials o de club, com el locking, el waacking, el voguing, que la companyia ha volgut “revisitar per donar-los importància i legitimar-los com a disciplines artístiques de primer ordre”.
A partir de la figura de la go-go dancer, nascuda als anys 60 i amb una llarga tradició en les nostres latituds sobretot amb la ruta del Bakalao, i ara a Eivissa o en tota mena d’esdeveniments a Barcelona, la investigació de les coreògrafes ha permès “reapropiar-se amb orgull aquesta figura central del ball que ha quedat fora dels circuits institucionals, posant-nos davant dels ulls que es tracta d’un llenguatge que comporta les mateixes exigències físiques tan rotundes com qualsevol altra disciplina, amb l’afegit d’hiperexposició i de valor que ha de tenir algú que puja a actuar en una plataforma elevada enmig de la vibrant vida nocturna”.
Lanas i Azzati han volgut convocar els mons d’on beuen i per on es mouen les gogós, sense recrear-los. Desplaçar-los dels clubs a la sala MAC del Mercat de les Flors provoca coses i l’aposta de WAN és “deixar aquest espai lliure per a qui mira”. La companyia ha decidit quedar-se amb els elements més nuclears de l’univers gogó per oferir-ne al públic una destil·lació que permeti l’emergència d’un món propi a CÈL·LULA 7: À GOGO.
L’interès per les formes no acadèmiques de la dansa porta les directores de la companyia a interrogar-se per “les vies de transmissió gairebé misterioses pròpies dels balls socials, sense ensenyament reglat, i en absoluta xarxa”, que les fan ser el que són: manifestacions artístiques amb una gran càrrega relacional, social i política, capaces de digerir de manera singular els codis d’un temps. Des de les dècades passades fins ara.
L’exercici de WAN, a més, “travessa el pont que hauria de permetre de passar amb naturalitat d’un club de ball a la casa més institucional de la dansa per treure la pràctica gogó del silenciament a què s’ha vist relegada en les carreres dels ballarins professionals, perquè la mirada dominant ha obligat a contraposar les dues activitats”, en lloc de veure-hi dues vies del prodigi que és la dansa, amb la seva plasticitat. “Deixar de banda els balls gogó de l'àmbit professional ha significat ignorar les seves condicions laborals i menystenir l'enorme mestria sobre la imatge i el domini de cada estil de ball que es requereix per exercir com a ballarina gogó".
Amb CÈL·LULA #7: À GOGO, es tracta, en definitiva, de convocar uns imaginaris poderosíssims a l’ara i aquí de l’escena del Mercat de les Flors i deixar que cada persona es faci la pregunta que la companyia no s‘ha deixat de fer mai: “¿Què passa si posem la figura de la gogó al centre?”
WAN hi respon amb el que les defineix: la mirada atenta sobre el moviment, el vestuari i els detalls, i una “intervenció quirúrgica que condueix l’energia de cada intèrpret cap a la recerca de la seva gogó”. Un gest que, si s’escolta amb l’atenció que requereix, equival a obrir la caixa dels trons, perquè segurament un cos mai és tan expressiu com en el moviment que busca l’altre.
