Georgina Solà
¿Per què hauríem de creure que entre la dansa i nosaltres hi ha un mur que només poden travessar uns quants iniciats? El Mercat de les Flors ha decidit prendre’s la pregunta seriosament la temporada en què la maquinària d’obres intervindrà en els murs de la casa de la dansa de la ciutat, a la muntanya de Montjuïc, per fer-los una cara nova. I serà la dansa qui s’infiltrarà en altres espais de Barcelona i del territori, perquè els veïns i veïnes l’anem a buscar.
Trobarem dansa en els nostres dies, en les nostres nits, en els cossos, en els gestos, en els moviments, on ens l’esperem i on potser no. La nova etapa del Mercat de les Flors, amb María José Cifuentes al capdavant, vol que crear i anar a veure espectacles de dansa no traeixi el més preciós que té aquest art. Es tracta que la dansa deixi de fer respecte per multiplicar encontres.
Per fer més transitable la dansa contemporània el Mercat ha traçat quatre itineraris per acompanyar els espectadors pels camins que tinguin ganes d’agafar. Quatre maneres d’intentar donar resposta a la pregunta que els ajunta tots: “¿Quins murs necessitem enderrocar avui?”.
El primer itinerari, “Els murs que s’aixequen sobre els cossos”, explora les formes de control sobre els cossos en un vaivé temporal entre el franquisme i la més estricta contemporaneïtat. Els murs que aquests espectacles exploren prenen formes diverses: des de les tecnologies de la vigilància, filles del capitalisme digital, fins a les normes socials més enquistades, passant per les estructures que condicionen les nostres formes de relació. I més enllà de l'obra representada aquest setembre (Living & Leaving, de La Veronal), encara ens espera El demonio del cuerpo, d’Inka Romaní (del 10 al 13, i 17 i 18 de desembre), Solas, de Candela Capitán (del 18 al 20 de desembre), La protagonista, de Lorena Nogal (del 22 al 24 de gener), Las hijas de Bernarda Alba, de Taiat Dansa (del 29 al 31 de gener), POV, de Núria Guiu (del 19 al 21 de febrer), i Everafter, de laSADCUM (del 25 al 28 de febrer).
El segon, “Quan els murs produeixen crisi”, s’interessa pel que podria llegir-se com les conseqüències del domini sobre els cossos: l’esgotament, el col·lapse, i les estratègies per resistir-hi. És un viatge per les esquerdes d’on poden néixer formes belles de supervivència. Si bé ja s'hi han representat Après moi, le déluge, de (LA)Horde amb el Ballet Nacional de Marsella, i How romantic, de Katerina Andreou/Carte Blanche amb la Companyia Nacional de Dansa de Noruega, els propers espectacles seran La casa intempèrie, de PSiRC (del 28 al 30 de gener), This resting, patience, d’Ewa Dziarnowska (24 i 25 d’abril), i NÔT, de Marlene Monteiro Freitas (30 d’abril i 1 de maig).
El tercer camí, “Els murs que ens separen dels altres”, planteja les estratègies de resistència en termes col·lectius des del lloc de trobada privilegiat que representa la dansa, com una manera de contradir, des del moviment físic, un temps marcat per la fragmentació, i l’aïllament de l’individu. Els espectacles que reivindicaran la dansa com una pràctica capaç de reconstruir vincles i cultivar la memòria i l’arrelament són: The Joy to belong, de Jesús Rubio Gamo + Dance on Ensemble (del 27 al 29 de novembre), Guerrilla, de Cullberg/Renan Martins (de l’11 al 13 de desembre), Im Mohnfeld, de Tanzmainz-Paloma Muñoz (del 5 al 7 de febrer), momenta, de Rafael Bonachela, per la Sydney Dance Company (de l’11 al 13 de febrer), Sacresize, d’Alberto Velasco (del 9 a l’11 d’abril), Dancing, de Collectif A/R (23 i 24 d’abril), Dragón, descansa en el lecho marino, de Federico Vladimir i Pablo Lilienfeld (21 i 22 de maig), Parades & Désobéissances, d’Aina Alegre / CCN Grenoble-Studio Fictif (28 i 29 de maig), i Dub, d’Amala Dianor (11 i 12 de juny).
El quart itinerari, “Els murs de les identitats i les cultures”, recull el fil anterior i l’interroga des d’una perspectiva cultural per revisar i reinterpretar les tradicions fent-les passar per la subjectivitat de cada coreògraf i el cos de cada ballarí. La programació d’aquest itinerari és un observatori privilegiat per veure quines pràctiques ocupen el centre i quines han quedat tradicionalment relegades als marges, amb la finalitat de subvertir ordres i crear ponts constants entre manifestacions culturals de naturaleses diverses. És el cas de CÈL·LULA #7: À GOGO, de We are novias – WAN (del 4 al 6 de desembre), Rush, de Mette Ingvarsten (15 i 16 de gener), Aibar/rabiA, de Vanesa Airbar (12 i 13 de març), Puff, d’Alice Ripoll (del 2 al 4 d’abril), Hatched ensemble, de Mamela Nyamza (del 16 al 18 d’abril), Mercury Rising, de Jefta Van Dinther (del 7 al 9 de maig)—que repeteix en la programació del Mercat després de presentar Unearth l’any passat a la capella del MACBA— Dark Horses, de la CIA. Sílvia Batet (del 13 al 16 de maig), i a.travessa.da, de PINY (del 14 al 16 de maig).
Si els qui creiem que la dansa és un bastió de resistència contra els vents més salvatges del nostre temps haguéssim de formular un desig, seria aquest: que desaparegui el mur entre la dansa i el públic d’una manera perenne, molt més enllà de les reformes del Mercat. I que la dansa sigui, per fi, un pol important de les nostres brúixoles culturals.
