“I un dia et despistes i en passaran cinquanta, d’anys. I aleshores et giraràs i diràs: tot això era jo?”
Murmut, de Jordi Palet i Puig i Toni Ubach
Ara que ve Nadal, m’han vingut a la memòria aquells grans àpats familiars, no necessàriament de Nadal, en què estàvem tan bé que hi havia un moment que cadascú volia aportar la seva part de comèdia a la festa, ja sigui per seguir estirant el bon rotllo o perquè no s’acabés mai la tarda, o perquè intuíem que potser l’any següent hauria passat alguna cosa i ja no seria el mateix, i penso que si en aquells moments ens haguessin ofert una tarima per pujar a fer un petit espectacle, l’únic que hauríem hagut de fer és pujar i seguir amb el que estàvem fent.
No caldria repartir ni els papers: perquè els papers ja els duríem apresos de molt temps enrere; i si algú de sobte callava, és perquè ara li tocava callar, o si algú s’aixecava per dirigir-se al sofà, és que li havia entrat son, i si l’adolescent de torn es posava l’abric, és perquè ja n’havia tingut prou.
Ni tan sols hauria calgut que tota l’estona hi hagués bon rotllo; al contrari, tant a la vida com a l’escenari en algun moment ha d’aparèixer el conflicte, i els conflictes familiars són els més interessants; dues germanes que de cop comencen a discutir de mala manera, un cunyat que anuncia que se’n va, un avi que es tira un pet tronador convençut que ningú el sent, un fill que acusa el seu pare de no haver-se’l mirat mai, un silenci que no és el típic silenci d’havent dinat, sinó el silenci de tot el que porten callant durant anys, o un silenci més breu, només un àngel, fins que el cap de taula s’aixeca per fer el discurs, i llavors tothom comença a picar amb la forquilla contra les copes, no tant per demanar silenci, sinó pel gust de picar les copes i fer posar nerviós el cap de taula.
Al teatre hi ha un munt d’autors que han fet pujar una família o altra a l’escenari; si no la seva, una de semblant, que en aquest cas ve a ser el mateix. A cop d’ull em venen al cap els drames del meu estimat Anton Txékhov; o algunes comèdies del gran Eduardo di Filippo, o peces més contemporànies, com les fabuloses La tercera fuga de Victoria Szpunsberg o La voluntad de creer de Pablo Messiez. La família és l’excusa perfecta per parlar dels grans temes, el pas del temps, els conflictes generacionals, la nostàlgia del que ha estat i del que no ha estat, el desig de marxar o el fred que fa a fora.
A Travy, Oriol Pla feia pujar la seva família a escena, i no només hi pujaven, sinó que entre els quatre representaven una obra divertidíssima, profunda, emocionant. “M’han proposat que fem un muntatge!”, diu nerviosament l’Oriol als seus pares i germana. ”Però aquest ha de ser un espectacle diferent, s’ha d’acabar aquest cop, aquest cop s’ha d’acabar!” i per la manera que se’l miren ja intuïm que potser tampoc el sabran acabar aquesta vegada. A la increïble Murmut, de Jordi Palet i Toni Ubach, com que no podien fer pujar la seva mare i el seu pare, perquè ja no estaven per pujar enlloc —la mare havia pujat al cel feia anys i el pare s’esperava als peus de l’escala, una mà al bastó, l’altra a la barana—, pujaven ells mateixos i feien tots els papers de l’auca d’una família que no es podia assemblar més a la nostra.
És una pregunta que ens podem fer. ¿A qui de la nostra família faríem pujar a l’escenari si ens encomanessin una obra sobre la família? ¿I què els faríem fer? L’altre dia caminava pel carrer intentant respondre’m aquesta pregunta i se’m va acudir que primer faria pujar els morts (ja que el teatre t’ho permet, és a dir el Toni, dos o tres tiets, els avis, un parell de cosins i algun voluntari), que s’anirien situant al voltant d’una gran taula parada de Nadal, Sant Esteve, o de Reis a l’estil Dublinesos, i al cap d’una estona aniríem entrant els vius, els que ho estan molt, de vius, i els que ja no ho estan tant, i cadascú aniria a ocupar el seu lloc, per exemple davant d’un plat fondo i un tovalló gruixut amb sanefes, i primer mostraria la perplexitat dels vius davant d’una gent que creien morts, i faria que el silenci s’allargués fins que el públic (que naturalment no distingiria entre els vius i els morts) es comencés a impacientar, i aleshores de sobte faria aparèixer la meva mare des de la cuina amb un gran bol d’escudella fumejant, que d’alguna manera donaria l’inici a un espectacle que ja hauria començat una vida sencera abans.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
