Torna setembre. No per previsible em resulta menys extraordinari. Per fi. Deixem enrere un mes que no sabria dir si ha estat en blanc o si el blanc ja és precisament això: la suma de totes les llums de colors.
Devia ser a principis d’agost, abans de festes. Una nit d’aquelles que no acaben d’arribar perquè eren les deu i encara hi havia una mica de llum. Pareixia mentida. Conduïa excepcionalment sola cap a casa entre camps d’arròs encara verd, planejaven les pàtxeres entre onades d’helicòpters i cavallets de bruixa, sonava una cançó (Up on melancholy hill there’s a plastic tree. Are you here with me?) i vaig voler esclatar a plorar, trencar-me en un plor, partir-me per la meitat, plegar-me sobre mi mateixa i fondre’m en una duna d’arena fina finíssima del Delta. Ni tan sols vaig saber-ne el perquè. Envejo la gent que plora.
No he anat enlloc, com si no visqués al lloc on molts paguen per venir a desconnectar i bones vistes d’horitzons, musclos i grúmol. Se m’ha fet llarguíssim i no me n’enorgulleixo. Coi de privilegiada desagraïda, no us molesteu, ja m’insulto jo.
No he anat enlloc i en canvi avui que és setembre i ha acudit aquí baix puntual el vent de dalt, tinc la refotuda sensació mateixa de canvi que provoca en hom un viatge o una estada en un país llunyà, uns campaments en un preadolescent. Qui sap si també pot ser culpa d’un fet molt concret i puntual, una conversa, observar una escena, una cançó en bucle, una nit de festa, veure sortir el sol des del menjador per culpa de l’insomni, una borratxera amb amigues on cadascuna treu la seva motxilla i aboca a la taula tot el que li pesa. Si pot ser un estiu en si, només pel fet de ser un dia darrere l’altre sense res més a fer que l’obligació de gaudir [de la família, dels amics, etcètera] i ignorar la resta, el que et canvia.
Si pot ser la culpa de voler que passés ràpid, i frisar per aquest dia que no sabies que se’t posaria així, tu que t’havies estat preparant per deixar enrere tardes en remull amb flotadors i unicorns, conversetes menudes amb paraules mal pronunciades que fan tanta gràcia, passejades amb la xiqueta a la xirinxina, i poder obrir l’ordinador i sentir aquell buit tan teu per fi una altra vegada, la culpa que et fa sentir nostàlgia ja d’agostos que no tornaran i que, punyeta, en realitat, has viscut com si estiguessis ben viva, en erupció.
Torna setembre a posar-nos a lloc. Benvolgut, estimadíssim, gràcies, si fossis persona t’abraçaria! Però miro enrere i aquests dies de trenta hores a quaranta graus de l’estiu amb criatura que pensava que no acabarien mai em semblen ara una meravella, mirats des del costat d’un arbre de plàstic sobre una duna d’arena fina finíssima del Delta.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
