Era en un club de lectura a Cullera i una de les assistents va contar una història.
“Diu que fa molts anys, a una xica del poble, tornant de nit tota sola cap a casa, un paio que tenia fama de ser un tarambana la va arreplegar per darrere i, a la força, se la va beneficiar. Ella, lluny de poder explicar-ho a casa, perquè hauria sigut ella la tatxada de marrana, només li va contar a l’amiga. I l’amiga li va dir: De justícia no ne hi ha, la farem mosatros. I una nit ella i l’amiga se’n van anar a on dormia el borinot ben borratxo, i van agarrar un filferro i li van introduir per l’orella fins al cervell i fins a la mort.
Les dos amigues anys després es van barallar. I anaven pel poble sense parlar-se i tot eren males mirades. Això sí, de tant en tant, quan se trobaven de cara, només aixecaven una mica les celles com advertiment i una li deia a l’altra que tenien un secret a mantenir: el julivert, que no isca.”
Més que la llegenda, que ves a saber, em va cridar l’atenció aquesta lleialtat que prenia forma en una meravella de metàfora. Una lleialtat que està per damunt de l’odi o l’enemistat i que se sustenta en El Bé Comú. L’altre dia em vaig trobar una dona (he estat temptada de dir xica, però crec que és moment d’assimilar que en tenim més de quaranta) amb qui havia compartit una part, podríem dir que gran, de l’adolescència. Una època de descobriments amb un cervell a mig coure, i la sinceritat i la impulsivitat al volant del teu dia a dia, afamat que hi passin coses. Un època en la qual penses poc en les conseqüències, en general –el temps passa molt lent i el demà queda tan lluny!–, i prens moltes decisions sense sospitar que algunes t’avergonyiran tota la vida.
Feia molts anys que no la veia. En algun moment de les nostres adolescències, sense que hagués passat concretament res, els camins se’ns van deslligar, abans i tot que cap de les dues tingués telèfon mòbil. Així és com desdibuixaven els contactes –les amistats, les persones– en la joventut dels mil·lènials. I l’altre dia, en veure-la, acompanyada d’una filla adolescent, se’m van estampar a la cara tots els secrets, coses inconfessables, hores i hores de converses que ara em semblarien una pèrdua de temps, pels temes que ens ocupaven, però que en aquell moment, no cal ni dir-ho, eren importantíssims.
Ei, M. Ei, B. I un principi de somriure que amaga mons sencers que pertanyen, estranyament, a altres vides i, a la vegada, a unes parts de nosaltres que continuen intactes. No és una cosa de Bé Comú, la nostra. No vam fer cap malifeta com les protagonistes del rumor. Però el julivert, que no isca.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
