Resulta que ara estic festejant amb un actor. És curiós, això dels festejos. Un dia dius: Estic farta dels treballadors blue collar! I encara no han passat 48 hores i ja t’has penjat d’un camioner que fa la distribució de semen de porc a una coneguda cooperativa càrnia. Un altre dia dius: Estic farta dels artistes! I en un tres i no res un senyor de pell blanquinosa et convida a presenciar una obra d’aquelles que inclou il·lustradors per a dibuixar en temps real els intensos sentiments del protagonista.
Reconec que em fa gràcia pensar que el règim general de cotització del meu nou nóvio es coneix popularment com el d’artistes i toreros. He pogut eixir de Castelló però Castelló mai podrà eixir de mi.
Ara mateix, la trama narrativa d’aquest romanç faranduler em porta algunes vesprades fins al barceloní Parc de l’Estació del Nord, on la companyia Parking Shakespeare ofereix a tots els públics una fabulosa revisió de Hamlet. El dia de l’estrena, i com a privilegi de ser la consort d’un dels actors, vaig poder conversar de manera distesa amb tot l’equip.
Parking Shakespeare naix a Barcelona l’any 2009. L’artífex, Pep Garcia-Pasqual, havia fet un projecte similar a Irlanda uns anys enrere i buscava un format escènic així, estiuenc i a l’aire lliure. Llavors va decidir engrescar una colla de companys de l’ofici: el Santi Monreal, l’Ariadna Matas, la Mireia Cirera i el José Pedro Garcia Balada. En uns inicis també va comptar amb el Carles Gelabert i amb l’Ester Cort, entre d’altres que actualment ja no en formen part, i als pocs mesos es va incorporar l’Adrià Díaz.
Com tots els bons embolics, aquest era complicat des del minut zero. La companyia començava un projecte nou en plena crisi econòmica global, sense tindre un duro i confiant els únics guanys a la taquilla inversa. Durant eixos primers mesos van anar a les braves, mirant i remirant espais —al principi van valorar establir-se al Parc de la Ciutadella— i buscant solucions improvisades com, per exemple, haver de fer el canvi de vestuari al tanatori de Sancho d’Àvila.
Pep explica que, abans de la primera estrena —L’amansiment de la fúria—, tothom a qui havia enredat li anava dient: “Això, mai més”. Per sort, una vegada passat el tràngol, del mai més inicial tots i totes van passar a preguntar-se: “¿Què farem l’any vinent?”.
El projecte mai es va qüestionar la llengua vehicular amb què reviurien els textos de Shakespeare al Parc de l’Estació del Nord. Al respecte, la Mireia explica que la companyia sempre ha sigut molt curosa a l’hora de treballar amb la llengua: “Alguna vegada ens han arribat textos amb massa referències o acudits en castellà, i hem optat per buscar la formula en català”. L’Ariadna hi afegeix: “Mai hem volgut alimentar aquesta idea que diu que el català no fa gràcia, és una absurditat”.
Aquest passat mes de maig, Parking Shakespeare va representar Cimbelí en català al Festival Internacional de Craiova (Romania). Per a sorpresa de ningú, el treball que han pogut portar a terres romaneses no ha gaudit de la mateixa bona entrada a la programació espanyola. Pep s’enfurisma —ja venia d’explicar-nos una moguda lingüística amb l’escola de la seua filla— i diu que un conegut, un dia, li va dir: “No tenéis cojones de venir a hacer Shakespeare al teatro Corral de Comedias”. “I jo li vaig contestar: nosaltres clar que tenim collons. A vore si té collons el teu director de programar-nos en català”.
La llengua no és l’únic puntal inqüestionable del projecte de Parking Shakespeare. També ho és la voluntat de promoure de veritat i arreu del país el teatre popular. En aquest moment de la conversa, m’atrevisc a comentar amb ells que el Festival Grec de Barcelona encara enalteix cert discurs de teatre popular. Sí, clar, em repliquen sorneguers, a 30 euros l’entrada més barata! Tot i que el fet de ser popular va més enllà del preu, matisa l’Ariadna. “Hi ha molta gent que mai ha escoltat vers en català i, de cop, se’l troben amb nosaltres, accessible, i comencen a fer-se’l seu”.
Tal com vos he avançat, la proposta d’enguany de la companyia és una versió de Hamlet, Hamlet i les coses podrides. De l’adaptació del text i de la direcció s’ha encarregat l’actor i dramaturg Roger Torns i la producció ha anat de la mà de Victòria Boixaderas. Personalment, vos recomane molt que aneu a vore-la perquè vos emocionareu, riureu i, si encara no en sou parroquians habituals, qualsevol dels integrants vos donaran la benvinguda a l’extensa família de Parking Shakespeare. A més a més, si seguiu les publicacions de Catorze, aquesta vegada vos trobareu amb una cara coneguda que és autèntica mel de romer.
Els passis són cada dia, excepte els dimarts i els dimecres, a les 19 h, al Parc de l’Estació del Nord. Ja em direu què vos ha semblat!
