Fa uns dies, durant la presentació del meu últim llibre a la Llibreria Noviembre de Benicàssim, vaig tindre el gust de coincidir amb una fabulosa periodista castellonenca a qui feia setze anys que no veia. Abraçada, dos besos i, com se sol fer en aquests casos, ens vam posar al dia. Repàs de rigor als mitjans locals, a la política municipal i a les nostres trajectòries. Abans d’acomiadar-nos i, sense esperar-m’ho gens, em va amollar: Per cert, jo també vaig haver de dir-li quatre coses al teu amic capellà.
*El meu amic capellà és un senyor al qual un dia vaig criticar per fer discursos ultraconservadors i ell em va respondre titllant-me de mal follada i de boja del cony en els seus stories d’Instagram.
— ¿Ah, sí? ¿Què et va passar amb ell, a tu? —li vaig preguntar bastant encuriosida.
— Va vindre un dia al Mediterráneo —El Periódico Mediterráneo és el mitjà on vam coincidir les dos i on encara hi col·labora el capellà esmentat— i se’m va asseure al costat. Jo estava al meu aire, treballant en els meus temes. Al principi em va demanar ajuda amb el sistema informàtic i em va preguntar alguns dubtes però, a poc a poc, va començar a manar-me faena. Al final, se’m van inflar els ovaris li vaig dir: ei, que jo no soc la teua secretària, espavila’t tu sol. I el tipet, en lloc de contestar-me del pal “ostres, sí, disculpa si t’he molestat” el que va fer va ser encarar-se amb mi. Que jo li havie de fer això i jo li havie de fer lo altre. Vaig al·lucinar.
— Ah, doncs això meu també ve del Mediterráneo —li vaig començar a explicar.
— ¿Què et va fer, a tu?
— Primer, a mi també em va tractar com si jo fora la seua secretària. Un dia em va cridar per telèfon i em va demanar que li transcriguera un article, que ell em dictaria i jo aniria anotant perquè, segons va dir, tenia molta faena i no podia perdre ni un segon assegut davant de l’ordinador. Llavors ja li vaig contestar: Ehhhh, no. A mi no me paguen per a transcriure’t res a tu.
*He tingut la sort de treballar amb periodistes de tota mena —alguns molt prestigiosos— i mai ningú, sota cap context, m’ha exigit que li transcriguera res. A cap professional se li acudiria fer-li eixa petició a una companya, és una demanda que està totalment fora de lloc.
— ¡Ui! —em va contestar ella—. Ja veus tu si tindrie faena que no podie posar-se a escriure quatre paragrafets d’eixes tonteries que cobreix ell.
— Doncs això.
— Ell creu, i li han fet creure, que pot manar a tot arreu. I sent nosaltres dones, encara més. M’atreviria a endevinar que amb els homes de la redacció no s’ha comportat mai així.
— Segurament —i llavors vaig prosseguir—. El cas és durant setmanes em vaig dedicar a editar-li tots els articles amb certa cura perquè estaven escrits molt malament. I quan dic molt malament em referisc a molt malament en tots els aspectes: l’estil, la sintaxis, l’estructura informativa, els signes de puntuació... Tia, que el que m’arribava d’ell semblaven redaccions de primària.
— M’ho puc imaginar.
— Passats els anys, un dia se’m va ocórrer comentar que no me pareixia bé que un torero d’aquests espanyolots fera una conferència a la Casa de la Cultura del seu poble. A vore si no hem de poder opinar d’estes coses en ple segle XXI. Doncs va el tio, s’estarrufa com si li haguera fet una ofensa personal i comparteix una publicació posant-me a parir i titllant-me de mala periodista. Mala periodista, tu! La persona que li va estar corregint els textos perquè no pareguera retardat mental. És que em vaig enfadar tant, tia, que t’ho jure que si l’haguera tingut davant li hauria llençat el teclat al cap amb tota la meua força.
— És flipant, el que hem d’aguantar.
— Mira que m’han passat coses i que en el dia a dia he encarat senyors molt idiotes que es creuen intel·ligentíssims. Però aquell episodi... Uf, mai ningú tan i tan mediocre m’ha faltat així al respecte.
— El problema amb ell és que alguns sectors li han fet el caldo gras durant molt de temps i s’ha cregut amb un talent i una importància que, en realitat, no té.
Els casos així, o similars, són una constant en la trajectòria de les dones professionals que per fi hem pogut eixir de la vida domèstica per a ocupar els espais que ens corresponen. El nostre recorregut sempre requereix d’un esforç doble. En tot moment ens veiem obligades a combatre la síndrome de la impostora, aquesta barrera misògina i patriarcal que, des de xicotetes, ens fa desconfiar de les pròpies capacitats. Per si això fora poc, a sobre, hem de bregar dia i nit contra tots els impostors sense síndrome que, malgrat les evidents mancances competencials, han estat projectats amb contundència per la fratria sistèmica.
A les comarques de Castelló, el lloc que ara mateix ens ocupa, els perfils més inútils i mediocres imaginables s’han gronxat i es continuen gronxant amb total impunitat damunt de l’estructura sociocultural construïda pel fabrisme. Polítics semianalfabets, funcionaris endollats, periodistes venuts, capellans. Això nostre no és un simpàtic acudit de Berlanga. Això nostre és un càrtel criminal dels més tontos de cada casa als quals, encara avui, hem de suportar en silenci per por a ser penalitzats, aïllats o condemnats a l’ostracisme social.
Personalment, em sent afortunada de no sentir cap mena de respecte per les suposades conseqüències negatives de denunciar aquesta hegemonia. Ben al contrari. De mica en mica, i quan a mi em vingue de gust, continuaré assenyalant tota la colla de trompellots ignorants que durant dècades s’han pensat els amos del meu país.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
