A la mare li agradava moure mobles. Perquè sí. Perquè tot d’una s’avorria de l’ordre de la vida. O potser perquè trobava gust a capgirar-ho tot. Arribaves a casa i tot era en una altra banda. La sala s’havia transformat en menjador o l’habitació en sala. La nova disposició ens alterava una mica les rutines, les inèrcies. Em penso que just això era el que la mare buscava. Em penso que periòdicament la vida l’avorria.
Cada cop que la mare arrossegava un moble, cridava la noia perquè netegés al darrere. La noia era un eufemisme per anomenar la dona de fer feines, la minyona, la serventa. La terminologia va anar variant amb el temps, es va adaptar a les sensibilitats emergents (inclosa la sensibilitat de la noia), però la realitat sempre va ser la que era: la mare no feia les feines de casa. En alguns anys, va tenir molta ajuda (planxadora, cuinera, i la noia, que era la que vivia amb nosaltres, la que estava sempre disponible). Les feines més dures (i la majoria de les altres) eren cosa de la noia. Imaginar la mare fregant el terra de genolls (com es feia abans) o netejant la tassa del vàter era tan impensable com imaginar-la volant amb parapent.
La mare era bona donant ordres. Tenia autoritat, parlava amb decisió i explicava clarament què s’havia de fer. Sabia bé què hi creixia, rere els mobles. Núvols de borrissols, pells de pols fina de color torrat i, si trigaves massa a apartar el que fos, pel·lícules de brutícia fosca que només marxaven amb lleixiu i aigua calenta. Tot i que aquesta mena d’empremtes mai no tenien temps d’aparèixer, amb tant moviment. Tot aquell ball de mobles de la meva infantesa com a molt portava polsegueres i ramats de borrissols que desapareixien amb un cop d’escombra.
Per això em sorprèn tant trobar les parets plenes de siluetes fosques. El paper pintat s’enfosqueix als llocs on hi havia els quadres. Una línia negríssima dibuixa el contorn dels mobles absents: la capçalera del llit, les tauletes de nit, el bufet del menjador, la prestatgeria del corredor... com si la darrera cosa que hagués fet la mare abans de morir fos calcar-los.
He vingut a acomiadar-me del pis. Quan tanqui la porta, serà per darrer cop. Ja només hi tornaré en somnis (no m’imagino quant!) i en l’escriptura d’una sèrie d’articles que em regalaran un comiat més lent, més humà. Ara no puc preveure que escriure i somiar esdevindran la mateixa cosa. Que mai no escapem del tot de la casa on vam créixer (per bé que la casa escapi de nosaltres) i que no trigaré a saber-ho.
De moment, en els meus darrers minuts aquí, faig un vídeo. Jo i la meva obsessió per retenir-ho tot. Em fa contenta que la meva darrera visita sigui en un dia de sol radiant. Ja fa calor. He obert les finestres. La brisa de primavera corre per les habitacions buscant coses per moure. M’aturo per darrer cop a mirar els fantasmes dels mobles dibuixats a les parets. Faig fotos (¿per què?, ¿per a qui?). La silueta del capçal del llit em recorda aquella emoticona de la cara que crida de por: una boca oberta i dos ulls ovalats. I de cop, les preguntes: ¿En quin moment va deixar de moure els mobles, la mare? ¿Quan fa que va permetre que la brutícia li guanyés la batalla? ¿I quan va resignar-se que les coses es quedessin per sempre més allà on eren?
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
