Tinc una quantitat ingent d’aficions, però una de les més obsessives és intentar creure en Déu. Ho faig mitjançant l’observació i l’estudi de diversos formats de creient. Fins i tot em cartejo amb una dona meravellosa, numerària auxiliar de l’Opus Dei, amb qui intercanvio pensaments bastant desprovistos de miraments i que ella em respon amb proximitat i dolcesa. A banda que és preciosa per dins i per fora. Massa, pel meu gust, per haver-se casat amb el Déu de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i dedicar-se, sobretot, a servir. I no entenc la gràcia de servir, per més que ho intento i l’hi pregunto. I ella que sí que sí.
Gràcies a les xarxes socials tinc la possibilitat d’espiar moltes maneres de creure. N’hi ha de realment llamineres, com ara la dels jueus ortodoxos, que tenen més normes que cabells al cap; cabells que les dones s’han de tapar amb perruques i mocadors per evitar les mirades lascives de tots els homes que no siguin el seu marit. Dones impures quan tenen la regla. Dones impures set dies després de tenir la regla. I després de parir. Vaja, impures de naixement. De fet, els homes cada matí han de resar una sèrie de benediccions entre les quals hi ha “beneït siguis, Senyor, per no haver-me fet dona”.
Però em queda lluny. No conec jueus, i encara menys, jueus ortodoxos. És per això que em diverteix, però és com mirar John Wick, que m’ajuda a passar la tarda, però no m’interpel·la.
També em distreuen bastant una parella evangèlica neopentecostal que van començar a sortir quan ell era pastor i ella, una simple expecadora, i que amb el temps s’han casat i ella li està passant la mà per la cara big time. O sigui, es casen i ella també es fa predicadora, però no només això, sinó que un bon dia, es desferma i confessa al món que Déu li ha donat el do de la profecia. També m’encanten, però de tant en tant els pregunto, en comentaris a Instagram, per què criden tant quan prediquen. No m’han contestat mai.
I els mormons també m’agraden. Que quan es casen, ho fan per a tota l’eternitat. És a dir, ni la mort, no els separa, ¿saps? Jo, quan penso des de la insostenible lleugeresa del ser, sempre concloc que, al capdavall, la mort tot ho enllesteix. Mira Virginia Woolf. Però no. No pas si ets mormó, que has de mirar bé amb qui t’aparelles perquè ni l’última gran explosió multiestel·lar que acabarà amb l’univers esquerdarà la unió de l’home i la dona que el Déu mormó, que, per cert, viu al planeta Kólob (not kidding), ha unit en sant matrimoni. Per a tota l’eternitat.
Però, al principi de l’article ja se m’ha escapat: els creients que més m’agraden amb diferència són els devots de l’Opus Dei. Com n’has de ser, de màquina, per inventar-te una start-up per a laics amb vocació de poder i dir-ne l’Obra de Déu. El trabajo dignifica, hijos mios.
Defensor incansable de l’ordre, l’obediència i les bones maneres, monseñor Escrivá de Balaguer va lluitar tota la vida contra la temptació del pensament crític. Perquè ell no volia reformar l’Església, volia professionalitzar la fe. Joan Pau II el va canonitzar el 2002 i ara és sant. Un sant resistent al feminisme (de l’homosexualitat ni en parlo) i a qualsevol forma de llibertat que no impliqui cilici a la cuixa i deixuplina a la tauleta de nit.
Aquests, sí. Aquests sí que em tenen el cor robat. Aquells somriures immensos que gasten —de dents impecables en ordre i tonalitat— mentre et diuen rezaré por ti (amb més condescendència que compassió). Aquests sí que m’interpel·len. Perquè els he viscut des de petita, perquè en conec de prop, tant dels que encara hi són posats com dels que n’han sortit..
M’encanten. La manera com es treballen el noviazgo i el matrimonio, que més que una relació entre dues persones sembla una fusió corporativa on l’important és voler, no sentir. No acabaria mai, de debò. El meu guru màxim és un senyor de Matadepera casat amb l’amiga d’una amiga que té un canal d’instagram dedicat íntegrament a parlar de com seguir al costat de la persona amb qui t’has casat no matter what.
Fins ara, però, res de res. No trobo la manera de creure’m que si realment hi ha algú totpoderós al darrere de tot (que no en tinc proves ni a favor ni en contra), hagi permès als humans muntar-li els xiringuitos antiintuïtius que són les religions. Però ho seguiré intentant i prometo solemnement que en cas que el meu esforç sigui recompensat amb la fe, em retractaré de totes i cadascuna de les heretgies que hagi comès de pensament, paraula, obra o omissió.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
