M’agrada que hi hagi un marit a la meva vida perquè anem a sopars de parelles, tenim una colla, fem sortides i, tot i que tenim dos cotxes, si sortim junts condueix ell.
I m’agrada tenir la colla perquè els caps de setmana sempre fem coses i tenim segones residències per fer-hi dinars, sopars, festes. Som cinc parelles, i ara que els nanos ja son grans anem de viatge sovint. A París, a Londres. Per aquí per Europa, caps de setmana llargs. Ara pel següent pont anem a Lisboa.
També m’agrada tenir una feina com la que tinc. Quan em veuen pensen quina tia, que crac, i una nòmina, també m’agrada tenir. La que tinc és impressionant perquè mai m’he desviat del camí. I és així com l’èxit arriba.
I els fills, que grans que són. Ara la vida és cosa seva, que jo ja he fet tot el que s’havia de fer. Sobretot el treball de l’autoestima perquè facin el que facin, sàpiguen valorar-se.
Estic millor que fa deu anys, que si no queia un dònut queia un croissant. Ara he trobat tot de coses que em van bé i ja no les deixaré. Tinc el cos que fa deu anys no hauria ni pensat a somiar perquè llavors no calia llevar-se a les sis per anar al gimnàs a fer exercicis de força i càrdio.
Mira, una trucada perduda del nen. S’ha promès amb la Carla i es casaran. Esclar, es casaran i aviam quina vida tenen. Espero que bona, no em ve de gust haver de veure patir el meu fill. És gran, sap el que es fa. Potser volia comentar-me allò de la sorpresa al papa.
Ara ja li dic papa perquè dir-li pel nom és com que em toqui els pits. Massa íntim. Fa seixanta anys i els nanos li volen fer una festa sorpresa. A ell no crec que li faci gràcia, però ens reunirem tota la colla i la família.
Ja tornarà a trucar.
Quin dia. Avui no tinc ganes de treballar. Aquest despatx. És impressionant. Les vistes. De vegades em pregunto coses. Sabia que m’aniria bé. Arribaràs lluny, tothom deia. És lluny i amunt, però s’hi està bé. Aquesta dona és algú, penso quan em veig reflectida al vidre del despatx.
Sí que de vegades penso ¿i si fessis algun canvi? Després de veure alguna pel·li. Sobretot aquella de la Julia Roberts que se’n va de viatge a menjar espaguetis. Però se’n va perquè no tenia el que tinc jo, que si ho hagués tingut, res no l’hauria empès a fer les maletes i au revoir.
Hola, bonica, sempre dic a l’assistant quan arribo a la feina. Em mira amb aquells ullets de qui pogués ser vostè. Avui m’ha dit que si estic cansada. No sé si perquè m’ha vist mala cara o perquè estava desvagada i volia que li fes fer alguna cosa. És una nana molt treballadora. Li he fet un somriure per explicar-li el que sigui que hagi volgut entendre.
Tinc una reunió ara a les deu i una altra a la una. M’ho sé tot de memòria. El que he de dir i el que em diran. Però sempre guanyo jo, no ho sé, potser em deixen guanyar perquè soc una piconadora. M’ho diu sempre el meu marit.
Em poso les ulleres i encenc l’ordinador per revisar pressupostos. Coses pendents.
Miro, amb sorpresa i agraïment, el cafè. El tinc a la dreta de la pantalla, fumejant i perfumat. Me’l miro i l’assaboreixo gairebé més que quan me’l pregui. Quan me’l prendré estaré amb els pressupostos. Però també me’l puc prendre ara, que l’estic entenent, que entenc per què és aquí, esperant-me. ¿I si és això? No sé si cal anar a Itàlia a menjar espaguetis.
¿O potser sí?
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
