Amb unes amigues vam sortir a caminar de diumenge al matí i el moment de prendre la cervesa ens va agafar en una zona de Barcelona de la qual no vull dir el nom. I això és –que no en vulgui dir el nom– perquè hi havia un bar al costat de l’altre i a cap servien alcohol. ¿Cerveza? ¿No, cariño? Aquí no servimos alcohol.
Fastiguejades i en deute amb la tolerància racial, vam decidir instal·lar-nos una app de lligar per fer baixar la Fanta de llimona.
Com qui resa el rosari, cadascuna es va recollir al seu racó amb sengles Fantes i el mòbil per escriure la biografia que ens presentaria en societat. ¿En català, oi? Sí, esclar. Vulgues no vulgues, és una manera de filtrar, i encara més si hi escrivim coses com ara ni fumadors ni castellans o animals first.
Les risses.
Al cap de mitja hora, la més guapa comptava amb 197 homes interessats. A ella encara no n’hi havia agradat ni un: els tios fan like a totes aviam si en cau cap, va dir per excusar-se.
La sensació d’estar recorrent una granja digital no triga a aparèixer i és aclaparadora. Al cap d’un parell o tres de desenes de swipe left (el desplaçament de pantalla que has de fer per dir no m’agrades), aquelles fotos deixen de ser persones i passen a ser peixos al mostrador, posadets sobre fulles de col sobre un llit de gel triturat. Entre indiferència i repugnància. De sobte volia unes patates xips tofonades, no una relació. (No en tenien.)
En una hora vam fer tants matches com likes, un fet que empoderava sense esquerdes l’afirmació de la més guapa: que els tios fan like a totes aviam si en cau cap.
¿Com es gestiona la sensació simultània d’eufòria i desafecció? Em sonava. ¿Treure un deu sense estudiar, seria? Tirar-te el més guapo del poble perquè és el més guapo del poble. Però no et va agradar mai. Li agradava a la teva enemiga màxima. Però aquest, ara, no és el tema. Focus!
Al cap de ben poc ens vam adonar que ens sortien els mateixos. Literalment. Un paio vestit de militar, un clown trist però fent la forma del cor amb les mans (i el cap inclinat per fer més pena, cosa que brodava amb mestria) i més tatuatges que ni la Model als vuitanta. Quanta, quanta tristor. El Marco, amb set fotos i traient la llengua a totes. El Jorge amb la seva dona a la foto i a la descripció: “Viudo, 53 años”.
Com a activitat recreativa va estar bé. Ens va durar el que dura una anada al cine. Més barat, de fet, perquè al no haver-hi patates tofonades, la Fanta ens va sortir a 2,20 euros per cap.
¿I l’experiència? Instructiva. Però desmoralitzadora, en realitat. ¿Com s’ha tornat, l’amor? ¿Què s’ha tornat? ¿Quina mena d’esperança posem en una aplicació plena de gent àvida de companyia? No ho sé. Bueno, sí que ho sé. Els últims dos grans amors els he trobat un al Veritas de Gran Via i l’altre, al restaurant 787 de Matadepera. De manera totalment aleatòria. Sense intenció. El meu equip de guionistes va decidir posar-me’ls allà i va ser increïble. És per això que keep calm, baby. Vés a saber quina una en tenen pensada de cara a la revetlla de Sant Joan.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
