Palpo buscant la capsa de les sandàlies de caminar, que no estan entaforades al fons com sempre, i les puntes dels dits em tornen un tacte inesperat, flonjo i suau. El reconec de seguida. L’havia deixat en un racó, com si el fet d’amagar-lo hagués de fer desaparèixer tota la resta. El desplego i cau davant meu, llarg fins als peus, blau, elegant. Té l’esponjositat i el pes dels teixits bons. Estàs guapa, no te l’havia vist mai. Vaig recular els mil·límetres justos per evitar el contacte físic. Notava la tela càlida que m’envoltava el tronc, i a sota, una suor freda. No me l’havia vist mai perquè era nou. Estrenava vestit, o potser inconscientment havia buscat un senyal per recordar-me que vindrien èpoques millors.
Dubto si emprovar-me’l. M’anava clavat a mida. Els tirants eren fins. Me'n vaig col·locar bé un que m’havia caigut sobre l’espatlla nua i fresca. Acabava de sortir de la dutxa. Necessito dir-te una cosa. Encara que ja ho sabia, ell, el que l’hi havia de dir. Vam seure un davant de l’altre al nostre enèsim sofà, i el caient del teixit damunt les cuixes em va resultar agradable, com una carícia. Què passa. Vaig ser conscient de la pressió dels tirants. Un líquid àcid i corrosiu se'm començava a escampar pel pit. Aquell àcid que ve del fons del pit, com un ensurt però que no marxa, i que quan s'escampa, crema.
El torno a plegar. No sé què fer-ne. Em ve al cap el Bill Callahan quan diu que abans d'un concert li va bé canviar-se de roba. Quan li venen els dubtes i el pànic, es vesteix de l'artista que és. Com un ritual. Es posa la camisa, l’americana, el seu conjunt elegantíssim, i sap que, amb allò posat, tot anirà bé. El seu músic ja és dins, o ja l’ha convocat i només ha de deixar que surti.
Ho saben els actors, els mestres de cerimònies, els guerrers. Posa’t una peça bona i ben feta i et sentiràs més poderós a l’escenari, a la tribuna, a la pissarra, a la vida. Hi ha vestuaris sagrats que et transformen i et treuen un altre tu que tens amagat. I llavors hi ha aquests altres, no planificats, no volguts, que et fan sentir inevitablement com t’hi vas sentir un dia i que duen impregnada aquella sensació per sempre.
No me l’he pogut tornar a posar. Quan ho he intentat, he arrossegat restes d’àcid corrosiu circulant per les extremitats tot el dia. I he anat a un concert, de festa, a un dinar, amb els teixits impregnats de jo mateixa escoltant-me sense acabar-me de creure el que per fi estava dient. I m’he passejat pel carrer, per botigues, pel mar, amb el seu estar-hi d'acord, el seu no rebel·lar-s’hi. El nostre, aquesta vegada, no lluitar-ho. L’àcid cremant al pit.
Mentre penso si el regalo o si el guardo amb la resta de potser un dia m'ho poso, em ve al cap la samarreta foradada dels rollings que m’acompanya a tots els armaris des dels setze anys. I també l’abric estimulant del meu primer hivern a Londres, els pantalons d'aquell àtic divertidíssim de Sants que em quedaven tan bé, o almenys jo m'ho pensava i em feien caminar decidida; les faldilles desgastades de tants estius descalços i feliços.
El deixo caure dins d’una bossa. No sé on anirà a parar, però ja ha sortit del meu armari.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
