Una es a lo que se acostumbra. Això diu la meva àvia quan arribem a la Puebla, tot just trepitgem la terra que la va veure néixer. No sé ben bé a què ve, però m’atrau la construcció de la frase: una és allò a què s’acostuma. Me la repeteixo a poc a poc: una-és-allò-a-què-s’acostuma. Té raó, és el primer que penso. Perquè una s’ha acostumat a venir a Extremadura i és una mica Extremadura. Una s’ha acostumat a passar els estius amb els avis i no amb els pares, i és aquells estius. Una s’ha acostumat a certs paisatges, a certs hàbits, a certs silencis i a certes explicacions, i una és el conjunt de tots aquests costums. Una també deixa de ser, en part. Analitzant la forma de la frase, hi dono voltes. És la primera vegada que condueixo de poble a poble: del poble que em va veure néixer al poble que va veure néixer la meva àvia. D’una tirada, sense parar: com ho van fer abans, durant molt de temps, el meu avi i, alguna vegada, el meu pare. Una s’hi havia acostumat. Una solia ser una nena que s’estirava al seient del darrere d’un R5 vermell i dormia tot el trajecte. El meu pare, un any, va dir que el meu avi arribaria abans a la Puebla si apretaba más el volante. Així que tan bon punt vam pujar a la burra, que és com el meu avi anomenava l’R5 vermell, li ho vaig dir. Li vaig dir que premés el volant. A veure què passa, li vaig dir. Vaig pensar que la burra s’acceleraria de seguida, però no va ser així. És molt difícil que jo no sigui totes aquestes històries que m’han explicat any rere any, el costum de travessar mitja península a la recerca de l’origen dels meus avis.
Una és allò a què s’acostuma. Per exemple: que no volia aturar-me a les benzineres i havien de fer guàrdia mentre els meus avis esmorzaven. Esta niña se duerme en la raya de un lápiz és una de les frases que més vegades ha dit la meva àvia per referir-se a mi. Una és això. Una és dormilega. I, tanmateix, com em costa dormir alguns dies. Per tant, una no és només costum, perquè el costum senzillament no és estàtic. Ni tan sols el passat, encara que el fixem a força de repetir-lo. Una és allò que li repeteixen. Per exemple: que així que arribava a la Puebla, com que m’havia passat tot el trajecte dormint, arribava tan fresca. Sortia del cotxe plena d’energia i, segons l’edat, feia una cosa o una altra. De petita, anava al corral, directa cap al cobert, perquè allà, dalt de tot d’una paret altíssima, hi tenien penjada la meva bicicleta. Era blanca i tenia uns serrells de colors pastel al manillar. Tan bon punt el meu avi saludava la família, me la baixava. Havia d’esperar moltíssim, segons em semblava. De més gran ja no em servia aquella bicicleta, així que recorria el carrer Badajoz fins arribar a la cantonada: allà hi vivien les meves cosines. Les cosines. Durant l’any no pensava en elles. Potser al setembre, però a l’octubre ja se m’oblidaven les coses que els agradaven, els nois amb qui volien fer-se petons, les vergonyes de despullar-se davant meu per ficar-nos a la piscina de plàstic que ens muntaven els seus avis al pati. Una és això. Però una, a l’adolescència, un dia va conèixer els amics d’un altre cosí i, a partir d’aquell estiu, les cosines van desaparèixer de la seva vida. Va ser aleshores quan una va conèixer la Lorena i es va acostumar a tenir una amiga a la Puebla, que després ha anat veient a la Puebla i en altres llocs. Una és més la seva amiga Lorena que les cosines, però suposo que és totes dues coses: acostumar-se a l’amiga, desacostumar-se de les cosines.
Passejant fa uns dies per Badajoz, vaig explicar a la Lorena que un any les meves cosines em van preguntar què em posaria el diumenge. Va ser la primera vegada que vaig prendre consciència que el diumenge la gent es vestia diferent. Vaig repassar mentalment la maleta i la veritat és que no en tenia ni idea. Qualsevol pantaló, suposava. Les cosines van dir que elles anaven amb vestit a veure la seva àvia a Montijo. El meu avi també era de Montijo, però el meu avi ja vivia a Catalunya i la veritat és que sempre es va vestir amb pantalons de pinça: de dilluns a diumenge. Pantalons de pinça i camisa. La meva àvia li retreia que el cinturó li quedava massa amunt i que els pantalons li penjaven per sota de la panxa. Això passava el diumenge i sempre. Una és el seu avi apujant-se els pantalons entre rialles de complicitat.
Una de vegades no és costum, és anècdota: quan vaig caure de morros al replà de casa de l’àvia i em vaig rebentar el llavi. Una altra: l’any que va entrar una vespa al cotxe i em va picar. Una altra: que vaig deixar escrit al meu diari de l’escola que l’àvia havia caigut, i en tornar de classe la meva professora va preguntar per l’estat de salut de l’àvia del poble. Ningú no havia llegit aquelles pàgines abans que la professora. A tothom li va fer gràcia. ¿Potser va ser allà el germen del que va venir, del que una ha acabat sent? Una altra: que la senyora de la botiga de llaminadures deia más cositas amb cada gominola que posava a la bossa, perquè els nens continuéssim amb la nostra cantarella. Una maduixa: més cosetes. I una cocacola: més cosetes. I un xiclet de meló: més cosetes. Així que de vegades, durant l’any, ho dèiem a casa: més cosetes.
Una és allò a què s’acostuma. Què passa quan una es nega a ser els costums heretats: més cosetes. Una és un munt de cosetes. Cosetes que mai no hauria imaginat que seria. De vegades, entre costum i costum, alguna cosa es trenca. I una passa un temps una mica perduda: decidint, amb tota solemnitat, a què vol acostumar-se, perquè sap que en l’elecció del costum s’hi amaga una nova identitat. Això vaig pensar de tornada, recorrent els mil quilòmetres que separen el poble que va veure néixer la meva àvia del poble que em va veure néixer a mi: que mentre una fa una pausa en el costum antic i comença a desacostumar-se’n, i mentre una busca el seu nou costum, hi ha un temps per on s’escolen el vell i el nou. Una és sobretot aquests moments de trànsit, de canvi. Per exemple: sempre em portaven a la Puebla, però això ja fa molt de temps que no passa. Quan el meu avi va deixar de conduir, es va acabar el costum per a tothom. La sorpresa és que aquesta vegada he estat jo qui ha conduït. La meva àvia diu que qui condueix, mana. Qui porta el cotxe, mana. I que ella no va aprendre a conduir perquè es va dedicar a otras tonterías.
Les ximpleries van ser, ho sap tothom, aixecar una llar. Per a mi, qui aixeca una llar mana, però ella no ho veu igual perquè, per veure les seves germanes, depèn que algú hagi dedicat el temps a treure’s el carnet de conduir. Pot agafar un autobús, un tren o un avió, però cada vegada el món se li fa més indestriable perquè ho ha de fer sola: s’ha hagut d’acostumar a viure sense el meu avi, que aquest abril fa vuit anys que s’acostuma a estar mort. Per travessar el costum que la seva neta la porti com abans la portava el seu marit, la meva àvia es passa tot el trajecte explicant-me com eren les carreteres antes. A l’altura de Madrid diu el que m’he acostumat a sentir cada vegada que hem passat per Madrid camí d’Extremadura: que abans calia travessar la ciutat, i que el meu avi sempre s’equivocava. Ara, en canvi, les carreteres són més directes i és més difícil que una s’hi perdi. El que no diu la meva àvia és que una també és les vegades que es perd. Més fins i tot que el costum.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
