L’amor de la meva vida. La meva millor amiga. Són dues expressions que fem servir al llarg dels anys. Des que comencem a flirtejar amb el que significa estimar els altres, estimar enfora. Ja a la infantesa aprenem a jerarquitzar-nos: d’entre totes les meves amigues, n’hi havia una que era una mica més amiga que les altres. Anava a casa seva a fer els deures, al migdia, i la seva mare de vegades em preparava arròs a la cubana perquè sabia que era el meu plat preferit. L’amor de la meva vida, la meva millor amiga, el meu menjar preferit. Sempre cal saber què tenim al lloc número u, al nostre rànquing d’afectes. Al llarg de la meva vida he anat canviant de millors amigues. Pot ser que en algunes etapes de la meva vida no hagi tingut una millor amiga perquè, la veritat, la meva relació amb l’amistat és tardana. Amb l’amistat conscient, no amb l’amistat de la infantesa. Com deia, tenia una millor amiga i ho va ser durant moltíssims anys. Passava el temps, però no la meva millor amiga. Vaig tenir la sort, de petita, de saber que cada vegada que demanessin una parella per a qualsevol cosa —treball, equip, autobús— jo trobaria la mirada de la meva millor amiga. No només jo era conscient que ella era la meva millor amiga: també jo era la seva. I totes les nostres amigues sabien que ens podíem caure molt bé, però mai no serien per a nosaltres el que érem l’una per a l’altra.
Això després va canviar. A l’institut ens van tocar classes diferents i ho va canviar tot. Després vam tornar a tenir un acostament, però la vida adulta ja ens va allunyar per sempre. He anat tenint millors amigues que han estat tan atzaroses com la primera: de vegades és simplement una dona que té les mateixes necessitats que tu en el mateix moment que tu, o ha estat la teva companya de feina i has passat més temps amb ella que amb qualsevol altra, o de sobte esteu immerses en el mateix cicle vital. Es tracta d’atzar: et toca anar a la seva mateixa classe o tens el mateix desordre mental. És atzar. Però de sobte un dia apareix una amiga que no s’assembla gens a tu, però en alguna cosa sí; amb el temps descobreixes que en molt, tot i que amb matisos. Diries que sou molt diferents, diries que no us assembleu, diries que a la gent li sorprendria que fos la teva millor amiga, però és allà: s’ha convertit en la teva millor amiga. Ets adulta, hi ha alguna cosa d’atzar però sobretot hi ha molta consciència. L’has triada.
Amb l’amor ha estat una mica diferent. Soc —o era— molt enamoradissa, així que la consideració d’amor de la meva vida havia de ser una mica imprescindible, al principi. Després es va desmuntant: al teu amor el canvien de classe o ja no agafa el metro a la mateixa hora que tu o ja no té el mateix desordre mental o el seu plat preferit et resulta vomitiu. El temps et dona o et treu la raó: resulta que la immensa majoria no eren l’amor de la teva vida. Només n’hi ha hagut un, i s’ha acabat. Les millors amigues sí que poden anar passant, i no sents que la teva millor amiga li hagi pres el lloc a l’anterior. Simplement has canviat de pantalla, o fins i tot de joc. Tens la millor amiga de la infantesa i la millor amiga de la universitat i no les fas competir. Mudes la pell, mudes de millor amiga. Amb l’amor de la teva vida, en canvi, amb aquest títol és diferent: sembla que s’hagin de superposar. L'últim amor de la teva vida esborrarà l’anterior. Això és el que ens diuen les lleis no escrites dels afectes, dels vincles, del romanticisme. Una, quan es mor, sempre tindrà un únic amor de la seva vida. Quan li vols dir a la millor amiga com d’important és aquest amor, dius: és l’amor de la meva vida. S’ha menjat els deu amors de la meva vida anteriors, només en pot quedar un. Però la vida adulta també se’n riu una mica, d’aquesta nomenclatura. A dia d’avui puc dir que, sí, només he tingut un amor de la meva vida, i vaig ser jo mateixa qui es va encarregar que aquella relació no fos —com s’espera de l’amor d’una vida— per sempre. Se suposa que funciona així, ¿oi? Tens un amor de la teva vida, de manera que quan el trobis s’hi quedarà per sempre. La veritat és que no: l’amor de la meva vida ja no és el meu amor. I sento, fins i tot, que he canviat de vida. Potser per això encara té sentit per a mi el títol honorífic: va ser l’amor de la meva vida en aquella vida, aquesta és una altra.
Aquests dies vaig ordenant afectes, enfotent-me dels noms, decidint quina mesura té l’amor en cadascuna de les persones en qui l’he dipositat. M’he adonat d’una cosa: només tinc clar que encara m’encanta l’arròs a la cubana. No importa com de senzill i simple sigui el plat, és que em fascina. També tinc clar qui és la meva millor amiga. No és una cosa que senti que he triat del tot, simplement m’he observat i he donat el meu propi veredicte: quan, en els darrers anys, he sentit que m’ofegava, he buscat un nom al meu telèfon. Aquest nom és: Irene. Suposo que als trenta-vuit això és equivalent a buscar-li la mirada quan diuen que cal anar per parelles a l’autobús. Suposo que quan passen els anys, l’amor de la teva vida ja no és la persona que et feia patir als vint i de qui pensaves que sense la seva presència res no tindria sentit. I la teva millor amiga ja no és només aquella persona que es va asseure al teu costat el primer dia d’escola i amb qui ja per sempre vau quedar unides. És una altra cosa, suposo. És una cosa molt més tranquil·la, sense escarafalls. Una tria diària, quotidiana, com comprar sempre la mateixa marca de llet. No pateixes, no hi ha ambivalència, no has de comprovar amb l’altre que efectivament estàs en una bona posició respecte d’altres afectes que també són importants i també són distingits. Simplement, no t’imagines la vida sense aquella persona. No, és encara millor: ja et pots imaginar la vida sense molta gent, perquè la vida ha anat eliminant persones de la teva vida i aquí continues. És encara més poderós: et pots imaginar la vida sense la teva Irene, però saps que la vida sense la Irene seria, joder, infinitament pitjor. ¿Qui vol que la seva vida sigui pitjor, als trenta-vuit? Jo crec que ningú.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
