Ningú de la meva família ha trepitjat la universitat. Jo vaig ser la primera a trepitjar una facultat. Ho dic bé: trepitjar. Això és el que crec que vaig fer aquell any i mig, trepitjar la universitat. Estar matriculada a Filologia Hispànica, trepitjar la universitat, sumar-me a quatre concentracions contra el Pla Bolonya i passar infinites hores a la cafeteria del carrer Tallers, al Raval. Llavors no coneixia la meva psicòloga, però estic convençuda que ja podria dir-me el que més vegades m’ha dit des que em coneix: vas molt ràpid. Quan vaig trepitjar la universitat durant un any i mig anava molt ràpid. Venia d’anar molt ràpid, anava ràpid i encara passarien alguns anys més anant ràpid. Potser encara vaig una mica per sobre de la velocitat permesa en via urbana, però crec que he baixat alguna marxa.
Vaig trepitjar la universitat i va ser un vist i no vist, perquè el que jo volia de veritat no crec que fos passar-me quatre anys estudiant textos, analitzant oracions i llegint. El que jo volia era ser autònoma. Estudiar textos m’agradava, analitzar oracions m’agradava, llegir m’agradava: res no m’agradava més que créixer, que córrer, que independitzar-me. Així que tan bon punt vaig tenir el que creia que volia, vaig deixar les classes. Un amic d’aleshores va comentar que jo era, del grup, la que tenia més talent, però que al mateix temps seria la que més el malbarataria. Estic segura que es referia a això mateix que diu la meva psicòloga: que la meva pressa m’allunyaria de tot allò que m’oferiria la universitat. Suposo que tenia una mica de raó. Així que me’n vaig anar. Vaig tenir el primer nòvio escriptor amb qui les coses no van funcionar, vaig començar a treballar en una empresa trucant a telèfon fred per vendre serveis i vaig fer el pas cap al que començaria a ser la meva vida d’adulta per segona vegada. La primera vegada no havia anat gens bé.
Per raons que no venen al cas, fa setmanes que penso en aquella persona que va trepitjar la universitat, que tenia pressa, que no em va permetre viure les coses a poc a poc, que no em va permetre conèixer persones que m’hauria agradat conèixer. La meva versió més necessitada de ser protegida, vista, cuidada. La meva versió més ferida, profundament ferida, una ferida oberta fins avui. Darrerament he pensat en totes les coses que no vaig veure. N’hi ha tres que m’han fet ballar el cap: una escriptora, un amor i una amiga. En els tres casos hi va haver una segona part. Com que això de Carmen Martín Gaite ja ho he explicat i l’amor que vaig perdre encara em fa mal, parlaré de l’amiga que no vaig poder tenir aleshores. Es diu Sonia. L’he vista fa poc, per això sé que podríem haver estat amigues, tot i que en realitat és una trampa. Ni l’escriptora, ni l’amor ni l’amiga no els vaig saber veure a temps: tenia pressa. Com a molt, hauria pogut trepitjar les seves vides, però no quedar-m’hi. La Gaite em va arribar massa aviat. L’amor, primer massa tard i després massa aviat, o a l’inrevés, encara no ho he esbrinat: potser no importa. La Sonia, clarament, va arribar massa aviat: però aquí torna a ser, a la meva vida.
Ens vam retrobar gràcies als nostres textos. Ens hem llegit i ens hem comentat. Vam estar xerrant sobre els anys de la universitat, sobre els amics en comú, sobre el que ella creia que jo era, sobre el que jo creia que era ella, sobre el que nosaltres crèiem que érem aleshores. Em vaig adonar que la Sonia i jo podríem haver estat molt bones amigues, però és només una fantasia: les que poden ser amigues són les d’ara. Miro amb nostàlgia aquella època perquè penso que ara podríem acumular un grapat d’anys d’amistat, un munt d’anècdotes i vivències compartides. No tenim res de tot això perquè ens vam perdre la pista. Jo vaig deixar de trepitjar la universitat i ella no només la va trepitjar. El temps, tanmateix, me l’ha tornada a posar a la vida. Com l’amor. Com l’escriptora. Potser la Sonia és l'únic d’aquella època que puc recuperar bé. De moment el que sabem és que, mirant enrere, ens sembla que hauríem pogut fer més per ser amigues, però que no vam tenir les condicions necessàries per poder veure’ns. No ens vam veure. Jo, en particular, no la vaig veure. La recordo sense problemes, de manera que alguna cosa hi va haver, però no la vaig veure del tot. No vaig poder fixar la mirada en ella fins a convertir-la en la meva amiga. Quan llegeixo el que escriu sobre l’època de la universitat, penso: tant de bo haguéssim estat amigues. Si no la conegués i llegís aquells textos, segurament pensaria: si la Sonia hagués estat a la meva facultat, ens hauríem fet amigues. Però no és cert, perquè vam coincidir i no ens vam fer amigues: de vegades la ment fa això, es busca excuses per creure que tot hauria pogut ser millor del que va ser, quan la realitat és que sempre és allò que estem disposats que sigui.
Després d’una bona estona xerrant, un matí, la Sonia i jo vam descobrir una cosa inesperada. El noi a qui se suposava que ningú no mirava ens va agradar a totes dues. Suposo que tampoc no ens agradava prou, perquè també vam trepitjar aquella atracció, aquell interès, i vam passar de llarg. Ens va agradar el mateix noi, ho vam descobrir l’altre dia. Ens agradava, concretament, el mateix: que ens feia riure. Ens feia riure molt. La Sonia i jo fins i tot podríem haver estat enemigues, aquella enemistat absurda que hi ha al voltant dels homes. Tampoc no vam ser enemigues, per sort. Vam descobrir algunes coses més, secrets ben guardats, perquè el temps s’ho emporta tot: pactes de silenci inclosos. A totes dues ens sap greu aquesta sensació d’haver deixat escapar una amiga de joventut, aquesta il·lusió. No hi ha res que puguem fer-hi ja. De manera que només queda comprometre’s amb l’ara, que és l'únic que tenim. No ens vam veure, és cert: però ja ens hem vist. Això és l'únic que puc oferir i que ofereixo. Un cop fixada la mirada en tu —l’escriptora, l’amor, l’amiga—, no apartar la vista. Em comprometo a això. Almenys a això.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
