Vivia a Castro-Urdiales i cada dia em llevava amb una angoixa sideral. Obria els ulls, m’adonava que no era a casa dels meus pares, prenia consciència que vivia a Castro-Urdiales, que acabava de despertar-me i que allà hi seria, com cada matí, la meva angoixa sideral. Treballava primer en un bar de carretera, i cada dia el propietari m’hi havia de portar amb cotxe. El que jo volia era ser socorrista. Els meus avis m’havien anat posant diners en un compte bancari durant tota la vida i jo volia malbaratar-los d’aquella manera: treure’m el carnet de socorrista i treballar en una piscina, perquè el lloc on havia estat més feliç durant l’adolescència era una piscina. Els diners es van acabar, vaig treballar en un bar però no rutllava, no era el meu fort, així que em vaig posar a netejar anxoves en una fàbrica, però tampoc no va funcionar perquè un dia no vaig poder anar a treballar i vaig dir-me que no hi tornaria més. Ho he explicat altres vegades, no vull explicar-ho aquí perquè aquí vull explicar com vaig conèixer la Tam, totes les coses que m’han hagut de passar per conèixer la Tam. D’això va aquest text, encara que de moment no ho sembli.
Després de netejar anxoves vaig fer unes quantes voltes de campana. Recordo un viatge a Logronyo i un altre a Granada. Després vaig trucar al meu pare i li vaig dir entre sanglots que m’havia de venir a buscar perquè la persona amb qui vivia a Castro-Urdiales s’havia suïcidat per culpa meva. Després va resultar que no era veritat, com havia de ser-ho. La vegada anterior m’havia hagut de desplaçar fins a l’hospital de Santander per a un rentat d’estómac, però no recordo res, no recordo ni Santander ni l’hospital. En aquella època vaig viatjar molt així, mig somnàmbula, d’urgència en urgència, tremolant com una fulla. A Granada vaig pujar en un cotxe. Dins del cotxe hi havia la meva família i em vaig quedar profundament adormida durant tot el trajecte. Per fi en pau, per fi adormida des de Granada fins a casa dels meus pares, on vaig comprendre que ningú no s’havia suïcidat per culpa meva. Que només havia estat el xantatge més brutal que m’han fet mai.
M’estalviaré algunes tardes fingint que tenia el control, que havia començat a estudiar, que tenia amics nous. Que un dia, després d’un sopar molt desagradable, tornava en furgoneta molt de pressa per unes corbes i vaig pensar: ara que t’havies decidit a deixar-lo, et matarà dins d’aquesta furgoneta de merda. No em vaig matar, vaig sortir d’allà, em vaig ficar a casa dels meus pares, em vaig ficar en una comissaria, em vaig ficar en un jutjat. Vaig sortir de tot arreu mig indemne, tot l’indemne que una pot sortir d’aquells llocs. Em vaig enamorar a la universitat i les coses no em van anar bé. Vaig deixar la universitat, em van abandonar amb una carta. Llavors treballava mig d’administrativa en una empresa petita. Els socis es van separar, em vaig quedar amb el que no tenia calés, em va fer fora. La Sara em va dir que la Isa buscava una correctora. No tenia la carrera de filologia acabada, però la Isa em va dir que la prova era impecable, que tenia un germà jove que li deia que s’havia de donar una oportunitat a la gent jove, i jo era jove. Aleshores vaig conèixer qui probablement sigui la persona que més m’ha estimat, a qui també devia semblar-li jove. No sempre ens van anar bé les coses, les coses gairebé mai no van bé del tot. Em vaig equivocar, vaig fer mal. Es van equivocar, em van apartar. Me’n vaig acabar anant a la Corunya i tampoc no va anar bé, així que vaig tornar i, encara que no havia fet bé les coses, m’estava esperant l’home que més m’ha estimat.
En el que portem de text encara no he canviat el padró, continuo inscrita a casa dels meus pares. Potser era moment de canviar-lo: per fi tenia una casa, un jardí, una família, l’amor més gran que he viscut mai, la pau més absoluta de totes les paus, una vida confortable i, de sobte, un dia, vam decidir casar-nos. Enmig de la compra, i mira que jo odio anar a comprar, aquell dia al súper la cosa es va animar amb una proposta de matrimoni entre bromes. Jo duia una nena petita al costat, la filla de l’home que més bé m’ha estimat. Li vam demanar, totes dues, que es casés amb mi. I es va casar amb mi. Per això vaig canviar el padró, per tenir una casa, un marit i una família en ordre, a l’ajuntament que ens corresponia a tots. La qual cosa em va portar a un altre dia en què, en un gir boig de la història, em vaig plantar davant de la Guàrdia Civil per defensar unes urnes en les quals jo mai no vaig dipositar el meu vot. Per votar vaig haver d’anar al poble dels meus pares, d’on m’havia desempadronat feia tan poc. Em vaig casar, em vaig divorciar. Vaig continuar equivocant-me aquí i allà. Van venir homes que no em van estimar bé. Homes que vaig cuidar massa. Homes que vaig estimar perquè havia de salvar-los. Vaig viure a Barcelona, sola. Vaig tenir un pis diminut al Raval i un pis enorme, preciós, el millor pis que he tingut mai, a l’Eixample.
Vaig fer amics nous i sobretot amigues noves, vaig viatjar, vaig menjar bé, vaig sopar ben acompanyada. Vam llogar una casa a l’Empordà. Vaig passar infinites hores a la platja, sola. A la platja a l’estiu, a la platja a l’hivern. La quantitat d’hores que vaig caminar per aquells pobles és impossible de calcular. Vaig aprendre un munt de coses: que la meva disponibilitat era desorbitada, que no podia continuar cuidant de la manera que ho feia. Que cal parlar, que cal demanar. Que no es pot tenir por d’ocupar un espai. Que les coses poden sortir malament, però s’han de fer bé, tan bé com es pugui. Vaig riure tant, vaig ballar tant. Vaig ballar, ballar, ballar fins a tremolar-me les cames, fins a fer-me mal els peus. Potser la millor època de la meva vida.
Torno una mica enrere: el padró em va obligar a votar en un poble diferent. Això va condicionar aquell u d’octubre. Llavors el JMJ va aparèixer a la meva vida o, bé, hi va aparèixer d’una altra manera. El JMJ em va conduir a la Marta i, finalment, el meu sí a la Marta em va ficar dins d’un edifici magnífic on vaig treballar, vaig aprendre, em vaig estavellar contra la política institucional i em vaig barallar amb tot el que em vaig poder barallar. M’hi aturo un moment: en una reunió, un matí, va aparèixer en Pau. Quin paio més graciós, vaig pensar. Llavors no sabia res del que vindria, però un temps després vaig recollir totes les meves coses i vaig sortir d’aquell edifici per tornar a la meva vida: la literatura, els llibres, l’escriptura. Ho explico de pressa: un llibre em va portar fins a en Lluís, a qui havia conegut amb en Pau, i en Lluís em va fer una proposta, un altre matí. Vaig rumiar la proposta i ens vam posar d’acord: ja parlo, sí, del moment en què vaig entrar a l’Ateneu. En Lluís em va dir: vine, et presentaré algú. Vam pujar unes escales, va trucar a una porta, de darrere la porta va sortir un somriure i era el de la Tam.
Ja som davant de la Tam. Van passar les setmanes i els mesos i una tarda vaig estar encara més davant de la Tam, ella i jo soles, i la Tam va pronunciar per primera vegada la pregunta que més vegades m’ha fet aquests últims mesos: és el motiu que jo estigui escrivint aquest text. La Tam, una altra tarda, em va dir: però tu què vols. Sempre que li contesto ha de tornar a preguntar-m’ho, perquè de vegades no atenc bé la seva pregunta i la reformula. Però tu què vols. Però tu què necessites. Però tu què sents. Quan responc protegint-me, buscant un refugi; quan responc amb el cap i no amb el cor, quan li dono explicacions però no contesto la seva pregunta; quan li dic a la Tam de què tinc por o de què vull fugir; quan no contesto la pregunta, ella me la torna a fer. Però jo què vull, què necessito, què sento. Quan finalment responc, em somriu com quan va sortir de darrere la porta del seu despatx: ja hem trobat la resposta. Ara podem triar si em protegiré, si buscaré un refugi, si actuaré amb el cap i no amb el cor, si continuaré donant explicacions, si respondré a la por, si fugiré: puc fer qualsevol cosa, però la faré sabent què és el que vull, el que necessito, el que sento. I de vegades penso que el que vull, el que voldria, és, senzillament, no haver trigat tant a arribar a la porta del seu despatx.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
