El professor Colomer fa cara de desesperat i m’explica un altre cop què és una derivada i per a què serveix. Jo no entenc res de res. De fet, de la seva assignatura no he entès ni un borrall des que va començar el curs, fa molts mesos, i ell ho sap, perquè la meva nota més alta és un 2. Faig segon de BUP i Josep Colomer és l’últim professor de matemàtiques que tindré a la meva vida. Parla baixet, em mira amb ulls empetitits per les ulleres de cul de got i gasta una paciència d’un altre món. Jo no tinc cap talent per això que ell explica (ni cap interès). Soc un tros de suro.
De sobte, el senyor Colomer em mira amb posat trist i fa:
—No m’has agraït allò que vaig fer.
El somni era més llarg, però no en recordo res més. Al matí apunto el que tinc al meu quadern. Vaig començar un diari de somnis fa dos anys i mig. Escriure el que somio és el primer que faig al matí, abans d’esmorzar. Si no recordo res, m’emprenyo. A les pàgines del costat dret hi escric el que he retingut, amb detalls inclosos (els detalls són importants tant en els somnis com en les novel·les). A les pàgines de l’esquerra hi escric els sentiments que m’ha provocat, si el somni s’assembla a algun altre (els agrupo per temes: recurrències, malsons, variacions de coses viscudes en la vigília, escenes surrealistes...), li adjudico un tema i faig recompte de la gent que hi surt. Tinc una llista amb les persones que somio més sovint. I també sé quan somio algú per primer cop. També miro de fer-ne alguna interpretació i, com que soc més junguiana que freudiana, sempre veig metàfores i símbols per tot arreu.
Però avui no. Avui no hi ha símbols, tot són evidències. La primera és que mai havia somiat el senyor Colomer.
M’adono d’una cosa: hauria d’haver escrit sobre ell fa molt. He dedicat articles, llibres, xerrades i fins i tot algun premi a d’altres professors —de literatura, de filosofia...—, que van ser importants per a mi. Els he agraït el suport, la confiança. En canvi, he deixat de banda el senyor Colomer. Té raó: No li he agraït el que va fer per mi.
Va ser al setembre. Jo havia tornat a suspendre les matemàtiques (era una mena de fat inevitable) i havia anat sense cap fe a revisió d’examen. En aquell moment, no es podia passar a tercer de BUP (ni a la somniada opció de «lletres pures») si no ho tenies tot aprovat. A l’examen havia tret un 2 (un altre costum). Amb els exercicis de repàs que vaig fer durant l’estiu no en tenia prou per aprovar. Vaig preguntar com podia ser, si els havia fet tots, vuitanta pàgines.
—Sí, els has fet tots —va constatar el senyor Colomer, amb suavitat—. Però estan tots malament.
I va afegir:
—No m’hi havia trobat mai.
La resta de la conversa no la recordo, però el final el tinc clar. El senyor Colomer em va dir:
—Sisplau, promet-me que mai et dedicaràs a res que tingui a veure amb les matemàtiques.
L'hi vaig prometre amb tota sinceritat.
Així va ser com em van aprovar les últimes matemàtiques de la meva vida. I així com el darrer professor de matemàtiques de la meva vida em va donar una empenta que em va permetre passar de curs i fer llatí, grec i literatura, i acabar la secundària i entrar a la universitat i avorrir-me d’estudiar una carrera que no m’agradava i escriure sense parar per no morir-me de fàstic i fins avui, si fa no fa.
Així que gràcies, senyor Colomer. Gràcies per entendre que la meva manca de talent no era universal. Gràcies per perdonar-me les matemàtiques. Sense aquella empenta seva, potser encara estaria repetint segon de BUP.
