Situa’t en una festa. Serà estiu, farà calor, t’ho estaràs passant bé. Segurament serà un poble. Farà temps que vos trobeu i les mirades entre vosaltres s’enganxen. Tu t’hi aproximaràs. Parlareu una estona, beureu alguna cervesa. Farà veure que li interessa parlar amb algun amic teu, però notaràs el seu braç a la teua esquena. En algun moment de la nit, desapareixereu en la foscor d’algun racó. El temps perdrà la mesura. Tornareu a la festa i fareu veure que encara sou uns desconeguts. Divertits, encesos. Però Ell et mirarà, et mirarà com ningú mai t’ha mirat i tindràs aquella sensació que a hores d’ara tan bé recordes.
Passaran els dies, faràs rentadores a les nits i ficaràs alarmes a les set del matí. Els missatges aniran arribant amb comptagotes. El desig serà orquestrat pel soroll de les notificacions. Tu pensaràs en aquelles tan venerades palometes de l’amor que se t’han instal·lat a les vísceres. Vos anireu trobant. Sempre d’una manera incerta, però, ai, quan vos trobeu.
Un dia, potser ja serà hivern, tindreu una discussió monumental. Ni tu mateixa sabràs el perquè. No serà la primera, ni tampoc l’última. Però Ell t’enviarà un missatge a les tres de la matinada i travessaràs els carrers descalça si cal. Fareu l’amor d’aquella manera tan vostra i Ell et tornarà a mirar d’aquella forma que rebenta ferides i et dirà: «Saps que ningú t’estimarà com jo, ¿no?» Ignoraràs tots els senyals, perquè tu també vols ser la protagonista d’aquella història.
I, aleshores, és quan començarà a anar tot malament. No te n’adonaràs fins al cap de molts anys. Trobaràs algú altre. Fareu rentadores a mitges i compartireu el cafè a les set del matí. Vos estimareu uns quants anys i arribarà un dia en què vos deixareu d’estimar. La ruptura et pareixerà d’una sobrietat extrema i tu pensaràs que, potser, al cap i a la fi, ningú t’estimarà com Ell. Quedaràs amb les amigues, els explicaràs la ruptura i alguna sentenciarà aquella frase que aterra a tothom: «Ja no teníeu palometes a l’estómac.». Automàticament, te’n recordaràs de la manera com Ell et mirava i et remouràs a la cadira. En alguna festa, tornaràs a buscar-lo entre la resta. Tanmateix, la sensació ja no serà la mateixa, i no entendràs el perquè.
La vida continuarà per a tothom. Un dia, aniràs al cinema amb les amigues. A la pantalla, dues persones es busquen i es perden durant anys. Serà la pel·lícula de l’any. Actors famosos que rebran premis i allaus d’entrevistes. De tornada cap a casa, comentareu les escenes. La bellesa de la caiguda que ha remogut els estómacs de mitja Europa. Una d’elles farà un glop a la cervesa i deixarà anar, com qui no vol la cosa, que creu que les palometes a l’estómac de la protagonista no són més que un malestar disfressat de poesia. Totes riuran i començaran a debatre sobre l’amor, i també sobre allò que no ho és.
I tu no obriràs la boca.
Marta Sans (Alcanar, 1988) és autora de la novel·la Tots els punts i a part (Empúries, 2026).
Tots els punts i a part
© Marta Sans
© d’aquesta edició, Empúries, 2026
