“Y de solo pensar que aquellos genocidas eran hombres, hasta hoy, por momentos, me dan ganas de nacionalizarme culebra, o palosangre, o piedra de quebrada, cualquier cosa”, va escriure César Calvo al seu llibre Las tres mitades de Ino Moxo. He anat a buscar l’exemplar per trobar aquesta frase amb què començo el text d’avui, una frase que tenia subratllada i que m’ha vingut al cap els últims dies quan he vist algunes notícies referents als therian. Les bèsties humanes. Els humans que no volen ser-ho del tot, no completament. Els humans que necessiten una realitat diferent per desenvolupar-se i que, incapaços de la revolució filosòfica planetària, s’entreguen a la queixa física i personal. Els homes i dones que se senten mig gossos, aus, gats, fins i tot serps. És un joc. I és també un símptoma. És un crit sense arguments, com solen ser els crits de la desesperació o del desconcert. ¿Com no n’hi ha d’haver, de desconcert, en un món on ningú sap que és real, on cada dia es perden vides i valors, justícia i il·lusions?
Deia l'Imma Sust en un dels seus reels d’instagram, sempre tan interessants que, al marge d’altres consideracions, li semblava positiu que els joves —la majoria ho són— deixessin les xarxes, tik toks, IA’s, etcètera, i sortissin al carrer, a la vida cara a cara i no rere les pantalles.
¿Quan fem servir una disfressa, si no estem de festa? Per amagar-nos, perquè no ens coneguin o no ens reconeguin. Per atrevir-nos a fer coses que no faríem. Ens aparta del que és i ens acosta al que voldríem ser. O, més simple encara, ens aparta del que no volem: “me dan ganas de nacionalizarme culebra, o palosangre, o piedra de quebrada, cualquier cosa”. Qualsevol cosa, el que sigui, però no com abans, no com la resta, no com aquells capaços de tot allò.
No es pot marxar del planeta. Molta gent jove fugiria, em sembla. I alguns que no som joves, també. El món humà sembla haver esdevingut un laberint sense sortida. I el planeta un gran abocador.
Guau, miau, argh, grrr. Quan ja no queden paraules o quan ja no se saben fer servir.
Deixeu-me acabar amb una idea que podria ser una bona solució. De vegades les solucions arriben quan unim dos conflictes.
Tenim d’una banda els therian, éssers que de ben segur se senten sols o decebuts o abandonats. Éssers que podrien estar buscant, de manera inconscient, un amo que se’n fes càrrec. I d’altra banda tenim un fenomen que també crida l’atenció, que són els grups de gent que ara surten a passejar corretges de gos, però sense gos. Fins i tot contracten persones que els ensenyen com tractar les mascotes inexistents.
Ja deveu haver endevinat el que proposo: que presentem els therians als passejadors de corretges. Ho dic de debò. D’alguna manera, semblen els dos extrems d’una mateixa tristesa.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
