La vida pren decisions. Els esdeveniments tenen lloc més enllà dels nostres propòsits. Vull dir que, quan fem una passa, no sempre arribem on estava previst. Poso exemples, sí, no pretenc fer una exposició abstracta.
I l’exemple amb què començo és tan prosaic que no podria ser-ho més. Fa referència a la compra d’una pastilla de sabó. Dues, en realitat, perquè es tractava d’una promoció. Permeteu-me aclarir que no m’agrada el sabó líquid.
La qüestió és que vaig anar a una d’aquelles botigues actuals amb noms estrangers que han substituït les seductores, irrepetibles i misterioses drogueries que solien tenir el cognom dels amos i, en passar per les prestatgeries on tenien col·locats els sabons en pastilla, vaig veure que n’hi havia de la marca Heno de Pravia. Amb el mateix paper d’abans, igual als que trobava a casa de la meva àvia, que el gastava sempre juntament amb el de glicerina. Els alternava.
No m’hi vaig poder resistir. Els vaig comprar amb un somriure i, tan bon punt vaig arribar a casa, en vaig posar un al costat de la pica de la cuina. No va ser gaire després que vaig anar per rentar-me les mans i, sense estar gens preparada perquè ni en el més boig dels meus somnis m’hauria passat pel cap, el perfum del sabó em va portar l’àvia i vaig sentir que m’abraçava. M’estalvio els detalls de la plorera.
Quan ens passen aquestes coses, les persones que creiem que existeix el que no es veu, l’intangible i invisible, tendim a interpretar-les com un senyal, com si la persona que ens falta ens volgués dir alguna cosa, i sí, era lògic que la iaia em volgués fer costat amb el llibre nou, en què, per cert, ella hi surt molt.
L’endemà d’aquesta sorpresa, vaig obrir un llibre de Virginia Woolf publicat per l’editorial Nórdica, La marca en la pared, i per atzar vaig anar directa al relat anomenat així, que no coneixia i que dona títol al volum (traducció de Magdalena Palmer). El text explica la història d’una dona que es queda mirant una taca a una paret de casa seva, sense saber de què es tracta, i mentre observa encuriosida sense acostar-se a comprovar l’entitat de la marca, reflexiona sobre la vida mentre fa tot un seguit de suposicions sobre què podria ser allò que ha detectat sobre la paret blanca, allò minúscul i inexplicable.
La lectura del relat és apassionant, un tractat sobre el sentit de la vida, i no els la faré pas malbé pel fet de confessar la naturalesa de la marca. Al final del text la narradora, i com si fos ja gairebé un detall sense importància, ens diu: «Ah, la marca a la paret! Era un cargol.»
Em va envair una efímera incredulitat. La coincidència de fets era aclaparadora. Feia anys jo havia publicat un conte que es titula «El cargol de la meva àvia», on parlo del cargol que vivia a la paret de la seva cuina, de rajoles grogues, allà sol i enganxat on no tocava, exòtic animal de companyia, un relat on també tractava, amb l’excusa del cargol, el sentit de l’existència.
Vaig tancar el llibre de la Woolf, vaig anar a la cuina —la meva és de rajoles blanques però tenen totes una ratlla groga— i em vaig rentar les mans una bona estona, ensumant l’Heno de Pravia. Pravia, àvia.
Per això deia que, quan fem una passa, no sempre arribem on estava previst. Hi ha vegades que arribem molt més lluny. Gratitud i alegria.
