Surem havia de ser el títol d’una novel·la que vaig decidir escriure —i que encara no he començat— el primer estiu que vaig formar part del grup de natació Màster Chof. Depèn del Nàutic de la Ràpita i el dirigeix la Mamen Arlández. Funciona els mesos de juliol i agost, de vuit a nou del matí, i sortim a nedar a la mar, ara crol, ara esquena, ara papallona, ara bicicleta, ara cap aquí i ara cap allà. Som al voltant de quinze dones i la Mamen ens vigila i ens fa fotos i vídeos des de la seva colxoneta, que en realitat són dues, enganxades amb cinta americana i que ja porten trenta-dos anys de servei, i va bufant el xiulet per demanar-nos que canviem l’estil, que tornem, que anem més ràpid o més lentes.
També porta suros i surets, i xurros, que fem servir cada dia però que s’utilitzen sobretot els divendres, que ens fa aquagym. Puja a la colxoneta amb un altaveu potent i porta una llista de cançons que va des dels Bee Gees a la Rosalía passant pel que us vingui al cap. No tenim manies. Els dies d’aquagym aprofitem per parlar pels descosits. Intercanviem receptes, preguntem per gent que fa dies que no veiem, comentem què farem el cap de setmana, repartim consells i fins i tot, en alguna ocasió, ens permetem la gràcia de formar figures totes agafades de les mans o pels peus. Tot flueix al ritme de les onades, tan suaus. Els peixos no s’espanten i, de tant en tant, se’ls veu saltar ben a prop.
De vegades ens aturem un moment i ens reunim al voltant de la colxoneta perquè una de les fidels pugui explicar el seu xiste de cada dia, o perquè alguna ha recordat una anècdota i la vol compartir, com ara el dia que la Mamen va veure una aleta de tauró i totes van córrer a amagar-se rere les colxonetes.
Les edats van des dels trenta llargs fins als vuitanta llargs, i les ocupacions i les preocupacions de cadascuna són d’allò més variat. La qüestió és que allà, cada dia, totes surem, i amb nosaltres sura el que som. Allà res no ens pesa, sigui quina sigui la càrrega que duem a terra. Allà quedem totes al mateix nivell, amb el cap fora de l’aigua, als peus del Montsià, nedant a la badia cada una al seu ritme, una respiració rere l’altra, concentrades i connectades, amb una cohesió atòmica, segures de nosaltres i segures de les del costat. Com si haguéssim tornat al líquid amniòtic que ens va embolcallar abans de néixer i que ens protegia dels cops i ens permetia moure’ns amb llibertat.
Hi ha una dimensió heroica, en aquesta comunicació aquàtica. En aquesta voluntat diària que és una voluntat d’equip, perquè no és només la teva força la que et mou, i la teva força no et mou només a tu. És una energia compartida que es converteix en una alegria que només s’explica quan s’experimenta, en la satisfacció de formar part d’alguna cosa que és més gran que tu i que existeix també gràcies a tu.
Surem totes perquè sura cadascuna. I aquesta idea sempre em commou.
