Ara fa uns dies vaig anar a imprimir unes partitures per a saxo i piano. Anava amb la Parker, la meva gossa, que, tot just arribar al local i mentre esperàvem el nostre torn, es va estirar a terra ben estirada amb la intenció, vaig sospitar, de gaudir de la frescor de les rajoles de ceràmica.
Pocs minuts més tard, mentre ja m’enquadernaven les còpies, van entrar al local dues dones amb un nen. Les dones duien mocador. Un mocador negre que els tapava el cap i que els queia sobre el pit, fins a la cintura, a banda i banda. Van saludar amb simpatia i van demanar per uns llibres escolars. Vam començar a xerrar, una conversa social, com d’ascensor, amb somriures. Elles parlaven castellà amb alguns girs incorrectes molt graciosos. Els vaig preguntar com es deia això o allò en la seva llengua; van respondre amb molta amabilitat.
Em va arribar el moment de marxar, però la Parker no tenia intenció de moure’s. Sabia la calor que l’esperava fora i no hi havia manera. Van riure les dues dones del mocador i van dir: «Deu tenir massa calor, la pobra». Vaig aprofitar l’avinentesa i, després de demanar permís per fer una pregunta i d’aclarir que era molt curiosa perquè em dedicava a escriure, els vaig dir: «¿I vosaltres no teniu molta calor, amb aquesta roba gruixuda al cap i sobre les espatlles?». Em van contestar que hi estaven acostumades. Vaig voler saber si ho feien per la religió. Em van dir que sí, però que a casa se’l podien treure. Els vaig preguntar si era per a casades o per a solteres. Em van dir que totes en duien. I aleshores vaig fer una pausa teatral, les vaig mirar als ulls i vaig preguntar el següent:
—I si tots els homes morissin, ¿en duríeu, de vel?
Van riure nervioses i divertides, i una d’elles va dir: «Però això no pot passar!». Seguint amb el to relaxat de la conversa, vaig apuntar: «No se sap mai!». Més riures. Encara no m’havien contestat. Per fi, totes dues van dir que no, van assegurar que, si desapareguessin tots els homes, elles de vel no en portarien. Ni parlar-ne.
Abans de sortir vaig esmentar el burca. Em van confessar que allò no ho suportarien de cap manera. Els vaig dir que per a nosaltres el vel d’elles era com per a elles el burca de les altres.
Les nostres mirades es van trobar en un lloc de coincidència: es vegi o no es vegi, estigui a la vista o no hi estigui el símbol que ho delata, les dones ens veiem obligades a fer coses que no faríem o a deixar de fer coses que faríem o a vestir de maneres que no vestiríem perquè els homes fan les lleis. I les religions. Perquè les dones al món seguim existint com a ciutadanes de segona i els nostres drets no són universals, sinó que depenen dels governs de cada país.
Es va fer un silenci pacífic, el de l’acord tàcit. Havíem tret el vel que vela.
Just aleshores la Parker va aprofitar per aixecar-se de terra i permetre’m abandonar el local amb les partitures sota el braç. La vida s’hauria d’assemblar més a la música.
