Són les 11:58 a dins d’un vagó de metro de la línia lila, que és “la meva”. Tot i que el cor, què voleu que us digui, el tinc a la verda. Al llarg de la setmana, em passo hores soterrada —per poc que llegiu aquesta secció, segurament ja us n’heu adonat— i els escassos moments que em sembla que tinc per parar —això, si vaig sola— em temo que també són sota terra, fomentant la sensació de ser una mena de talp de ciutat.
A les 12:00 h, puntual, el metro arriba a l’estació de Tetuan. Jo sé que són les 12:00 h perquè fa una estona que estic esperant l’hora en punt. Per megafonia, mentre era a l’andana, han anunciat que el transport públic de Barcelona s’adheria a fer un minut de silenci per la Maricarmen i jo m’he fet il·lusions.
M’he passat unes quantes parades preguntant-me com seria aquell silenci. Si al vagó ens miraríem. Si la gent s’aixecaria. Si hi hauria aplaudiments. Si pels altaveus, de sobte, la mateixa veu que ens alerta dels carteristes ens advertiria: “Aneu amb compte, el negoci de l’habitatge pot deixar-vos sense casa i fotre-us la vida enlaire sense miraments”. Però el metro entra a Tetuan amb la puntualitat de les dotze zero zero i a mi no em sembla que hi hagi cap alteració ni en l’activitat del transport ni en la vida, més que el temps que, habitualment, tarden a obrir-se i tancar-se les portes. Inicio, sola, el meu minut conscient de silenci. El metro arrenca. No hi ha mirades.
En les darreres setmanes he sentit i llegit opinions de tots els colors —m’agrada estar al tanto de la varietat— sobre el desnonament de la Maricarmen. Les que adjectivaria amb qualificatius no gens amistosos arribaven a defensar-lo amb l’argument que —clar— “ningú pot pretendre viure davant del Retiro pel mòdic preu de cinc-cents euros al mes”.
Una vegada, vaig tenir un tiet gilipolles que comparava els carrers de Barcelona amb bosses de marca. Deia coses com que si vols un Versace (que per ell era, si no recordo malament, algun carrer com ara la Via Augusta) l’havies de pagar. I si només t’arribava per un bolset de la fira, doncs canviaves de barri i ja està. D’això fa vint-i-cinc anys. Jo no en tenia ni idea de marques i d’alta costura; tot i que, com a bona adolescent, ho rebatia i m’hi emprenyava. Però vaig acabar empassant-me la metàfora.
Vaig néixer i créixer en un barri on no podré viure mai més perquè algú va decidir que els seus carrers valen més diners que els del lloc on llogo el pis ara. Era el mateix barri que va veure néixer el meu pare i on els meus avis van viure durant més de quaranta anys. Hi tenien una perfumeria i un pis de lloguer modest —60 metres quadrats, tres habitacions i terrasseta— que no sé quin bolso de luxe seria, segons aquell tiet meu postís —¿un Chanel?—, perquè segueixo negant-me a voler-hi entendre, de marques.
I avui, en cada desnonament, visible o invisible, hi veig una mica de victòria d’aquell extiet meu que —oh, sorpresa!— va acabar vivint de construir a les Balears i de llogar els quatre o cinc pisets —pobre petit tenidor!— que tenia en propietat.
Perquè d’alguna manera —penso— el triomf de l’especulació és que donem per fet que hi ha barris reservats als rics i que qui no pot pagar el preu que dicta el mercat ha de marxar a una altra banda. El triomf de l’especulació és que hàgim acceptat que després de quaranta anys un pis no és casa teva perquè no t’has endeutat amb un banc. El triomf de l’especulació és que no es posi en dubte que els pisos siguin productes. Que s’accepti sense reprovació que és legítim “complementar-se” el sou a costa dels salaris —sovint sencers— dels altres. Que es doni per descomptat el dret a treure el màxim rendiment possible d’una propietat, encara que això signifiqui que algú altre visqui escanyat.
El triomf de l’especulació és que ja no sigui el teu tiet imbècil qui digui que hi ha carrers que són un Versace, sinó que pugui arribar a ser un argument —vingui de qui vingui— per justificar el desnonament d’una anciana.
En el meu minut de silenci de la línia lila del metro, agraeixo a la Maricarmen, a les qui han acampat, a qui assenyala que el negoci de l’habitatge és incompatible amb la vida, a totes les que porten anys organitzant-se i que, sense acceptar l’ordre imposat de les coses, han dit “ens quedem” quan tot els empenyia a anar-se’n.
