Estàs de vacances en una casa que t’és aliena i no et pots relaxar. Les paelles són de tefló, no saps on es guarden i estan ratllades. El tefló ratllat et fa la sensació d’estar cuinant els bistecs amb petroli des que vas llegir aquell carrusel d’instagram sobre la vida sense tòxics.
En només dos dies, el teu fill petit s’ha estampat un parell de cops contra una tauleta de centre, que a casa vostra no existeix, perquè li ha semblat una bona idea escalar-la; i el gran ha caigut del llit dues nits de dues perquè on dorm normalment hi ha una barana. Junts han descobert uns endolls que tenen tapeta i que fan molt més temptadora la idea de ficar-hi els dits o, ja que hi som, de ficar-hi la llengua sencera; i el terra del pati és fet de pedretes amb la mida perfecta per taponar un esòfag infantil —la fase oral, quina meravella.
El cortisol, estimada, és un tòxic tant o més potent que les paelles.
Quan eres petita, la teva mare et deia que, per a ella, anar de vacances, era canviar de cuina i tu te la miraves com si fos una extraterrestre. I t’hauries jurat que tu mai, fins que t’has trobat amb una carpeta al google drive titulada “Vacances” i un menú compartit que has anat completant a mode sudoku amb la teva parella.
Demà tardaràs quaranta-cinc minuts per fer la bossa d’anar a la piscina amb els bolquers i la crema i l’aigua i la fruita, els manguitos, les xancles, la gorra i ¿ja està?, i quan hi arribis t’adonaràs que us heu deixat els banyadors a casa.
Segurament, et semblarà que ets a punt d’entendre què vol dir això de fer “vacances de les vacances” quan estiguis girant cua resignada, a trenta-dos graus, per tornar a agafar el cotxe; però aleshores, el teu fill, el que és més gran, et dirà: “mama, si el portem posat!”. Odies els vestuaris de les piscines gairebé tant com el tefló.
Recordaràs, en aquell moment, la intuïció premonitòria de les vuit del matí, que haurà fet que tota la família sortís de casa amb banyador. Que el nyanyo no va ser tan greu perquè aquest any et vas endur gel i una barreta d’àrnica. Que l’hòstia va ser menys monumental perquè hi vau posar coixins, al terra del llit. Que heu precintant els endolls amb la cinta americana que, en un rampell d’última hora, vas agafar abans de marxar. Que a les vacances, t’hi vas fent. Que l’estrès, igual que la cuina només canvia de lloc. I que gairebé tot té solució. Menys el tefló. El tefló, no.
