Ens vam mudar amb la promesa que l’ompliríem. Jo vaig crear un moodboard a pinterest i hi vam anar afegint les imatges de com voldríem que fos. Hi posaríem una gelosia d’acordió amb plantes enfiladisses. Perquè són boniques i perquè el gat no pogués saltar. Per més que tinguis set vides, un quart pis pot fer molt de mal, i més si n’has gastat unes quantes.
Hi hauria plantes, sobretot. I, sobretot, serien verdes. I algunes flors a l’estiu. Les flors no serien verdes, sinó liles, amb forma de campaneta. Caputxines, hauria jurat que es deien, fent veure que en sé, de botànica. Posaríem alguns testos, també, plens de plantes vellutades amb una caiguda elegant. Uns testos d’aquells de vímet que penjarien del sostre. Aquestes plantes, també, d’un verd ben bonic.
Al fons hi aniria un sofà, cantoner, senzill. Un sofà tipus banc. Tindria una tapa llarga que es podria obrir, i a dins hi podríem guardar els coixins, que serien de ratlles mostassa, i les regadores per les plantes. Exacte, perquè fossin verdes. Tu voldries posar una catifa sí o sí—¿una catifa?—perquè les rajoles fredes et fan un no-sé-què als dits.
Hi instal·laríem un llum d’exterior de bombeta càlida, amb una llum suau com d’espelma, i una tira de les que són de colors. La llum seria per llegir. La tirallonga, per fer la lectura amable. Imaginàvem que als vespres. Quan les criatures ja estiguessin dormint. No havíem decidit del tot si la tauleta seria plegable, però sí que hi soparíem i que hi faríem uns vins a l’estiu. Quantes coses, quan els nens estan dormint. Segurament, seria plegable, la taula; de fet, mira, sí, perquè així ens hi cabria millor la sissí, si amb l’estenedor fèiem curt i no teníem prou espai els dies de rentadores grosses. Les dues cadires també es plegarien, així les podríem moure quan això de la sissí. Amb el bon temps, hi prendríem el sol. Hi podríem posar un parell de tumbones. I un para-sol, d’aquells ben petits, de balcó. Seria un espai polivalent. Pinterest és ple d’idees.
El primer, primeríssim que vam fer, va ser posar-hi la rentadora perquè no ens hi cabia a dins del pis. No hi va haver manera. I allà, en un raconet, on hi havia fins i tot una sortida d’aigua, ens va semblar un lloc que ni fet expressament. Després vam posar-hi l’armari al costat perquè el detergent, les pinces, els draps, l’escombra, el recollidor, el cubell i el motxo també reclamaven tenir el seu espai. Pensant-hi bé, era pràctic: si, total, l’estenedor era allà al costat i optimitzar el temps és molt d’ara. Tampoc va valer la pena intentar fer competir la taula plegable amb la sissí: clarament, les rentadores petites no existeixen a les cases de quatre i un gat.
Hi vam col·locar les dues cadires —això sí—, que resulten ser molt versàtils per poder fer activitats com deixar la palangana amb roba, el cistell de les pinces i els vint mitjons que, no saps com, ja no estan aparellats.
De tant en tant, quan és de nit, en aquells vespres d’estiu on, en realitat, no fem vins, hi surto i m’hi assec una estona. El terra de rajola és fred perquè posar-hi una catifa, mal et pesés, seguia sent una cosa molt rara. I miro la cantonada on hi hauria d’haver el sofà-banc que al final no va existir i on tampoc no hi llegim perquè el llum d’exterior, si no hi ha el sofà, ¿vols dir? M’aturo i escolto els murmuris dels sopars a fora dels altres balcons. Balcons arreglats, amb plantes, verdes, moltes, taules, tumbones, butaques, hamaques. I em recordo d’aquell pinterest ple de bones intencions de quan no teníem fills. Omplir-lo, el balcó, l’hem omplert, si més no.
Respiro una estona l’aire de l’Eixample i, després, torno a entrar cap a dins. Potser abans m’entrebanco amb els dotze testos amb restes plantes —no, al final no són verdes— que m’oblido de regar sovint.
Amb el balcó de casa em passa una mica com amb la platja de la ciutat on vivim. No hi vaig mai a prendre el sol, però saber que hi és em relaxa. I sé que una tarda, si em surt, si vull, si em vaga, si més endavant, si quan, si potser, sé que hi puc posar una gandula per passar-hi la tarda.
Ara només ho fa el gat.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
