No havíem d’agafar aquella línia de metro. Però l’ascensor estava espatllat i el tren just entrava a l’andana i vam valorar en setze segons que més valia fer a peu vuit carrers fins a casa que no intentar baixar les escales carregant a pes un cotxet i dues criatures cansades. El vagó anava prou ple. Era un diumenge a la tarda. De vegades hi ha petites decisions que alteren el curs de la història. Ens vam col·locar al lloc especial perquè s’hi posin els cotxets. Feia calor, però tampoc massa. Havíem passat el dia a la platja i teníem ganes d’arribar. El gran ja dormia. El petit, a sobre meu, gairebé.
En un moment que no sabria especificar, una noia, al meu costat, em va picar al braç. Anava mig asseguda al damunt d’una maleta immensa, blava i amb rodes. Jo no sabia, encara, ni que es deia Júlia ni que just aquell dia feia 25 anys.
—¿Em pots ajudar? —tranquil·la, sereníssima, blanca—. M’estic a punt de desmaiar.
Vam tenir una conversa de tres segons que ella no recordaria i la vam acompanyar a obrir-se pas cap a la porta fins que, efectivament, es va desmaiar. En aquell moment, la gent del vagó ja estava al corrent de tot i ningú no es va alterar. Els papers es van repartir de manera molt orgànica: deixar-la al terra suaument, prémer el botó d’ajuda, parlar amb la conductora, apujar-li les cames, recollir-li la bossa del terra, subjectar-li la maleta amb rodes immensa.
Va tornar en si al cap de mig minut que es va fer llarg. En aquell lapse de temps el tren ja s’havia aturat a l’andana. Va obrir els ulls i la vam ajudar a baixar. Vaig seure amb ella a les escales i el meu marit, les criatures, el cotxet i la maleta, un treballador del metro i un noi de cabells llargs i rínxols que vam captar com a aliat, al meu voltant. Se’m va acudir fer-li preguntes perquè estigués més tranquil·la i se sentís més confiada entremig de tants estranys.
Aleshores vaig saber que es deia Júlia i que aquell dia feia 25 anys. Que havia vingut de passar uns dies a veure la seva mare. Que tenia dues germanes. Que just aquell dia se li havia mort un familiar. Que el dia del seu aniversari sempre passa alguna desgràcia. Que, alguns cops, té lipotímies. Que havia berenat una crêpe amb Nutella perquè creia que se la mereixia. Que volia arribar a casa. Que gairebé no tenia bateria. Que feia poc que vivia a Sarrià. Que no havia bufat les espelmes. Que el sucre li havia pujat. I que per això la lipotímia.
I la Júlia va explicar-me que, quan havia agafat el metro de la línia on normalment no ens hauríem trobat mai, ja estava molt marejada. Que no sabia què fer i que estava bloquejada. Però que, quan em va veure pujar amb les dues criatures, es va sentir alleujada. Que va pensar: que bé, una mare. I llavors va picar-me al braç. Em va demanar ajuda. I no recordava res més.
I aleshores vaig pensar que, d'entre totes les persones que hi havia al vagó, m'havia escollit a mi només perquè era mare. I vaig pensar que potser sí que, quan et fas mare, sense voler-ho, et converteixes una mica en la mare de tothom. T'universalitzes.
Ser mare és un arquetip. La figura de la mare ens alleuja perquè és la promesa que existeix, en algun racó del món, un lloc segur. Una mare cuida, sense demanar res a canvi. Una mare és algú a qui es pot avisar just abans de caure, i confiar que ens agafarà. I potser, a través d’una mare, tots hi veiem una mica la nostra o la que voldríem tenir.
La Júlia em va veure entrar i, per més desconeguda que li fos, va creure que la cuidaria només perquè anava amb un bebè i amb un nen. Em va picar el braç i es va desplomar. Quan es va haver refet, jo ja sabia que no la deixaria anar sola fins a casa.
Vaig acompanyar la Júlia fins a l’edifici on vivia, a Sarrià, perquè no hagués suportat preguntar-me sempre més si havia arribat bé o no. El seu company de pis l’esperava. Li vaig dir que es cuidés, abans de marxar. I que bufés les espelmes.
Que no pot ser, això de no bufar-les.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
