Recordo com si no hagués passat el temps una classe de solfeig en què, qui donava la classe, em va pegar. Són dos o tres segons, només. Recordo nítidament la seqüència dels fets: jo fent veure que anava amb cavall, dalt d’uns tamborets granats, la classe xerrant i aquella senyora, que es deia Maria Dolors i tenia els cabells curts i llisos i uns ulls blaus molt blaus, blavíssims, cridant “¿voleu callar?!” amb una veu agudíssima i picant-me, de sobte, la galta amb la mà. Pam!
No sé quants anys tenia. Calculo que uns vuit o nou. Recordo el silenci profund que es va fer, que va tallar el xivarri en sec, i com em vaig quedar paralitzada. La Maria Dolors va obrir molt els ulls i va dir: és que home, és que he dit que prou. Clarament, Maria Dolors, estaves sobrepassada.
Jo soc d’una generació en què això de pegar ja se sabia que no tocava, i on “l’hòstia a temps” era una pràctica reservada als pares. Recordo la glopada de sorpresa i l’estupefacció; i, quan hi penso, puc arribar a sentir l’escalfor de la pell i la vergonya abrasant-me. Jo era perfectament conscient, en aquell moment, que allò que la Maria Dolors havia fet traspassava les seves competències de profe d’extraescolar i que, dit en escala major, Maria Dolors, si ho haguessis fet a algun dels meus fills, t’hauria partit la cara. Però, igualment, no em vaig atrevir a explicar-ho als meus pares. Perquè també soc de la generació d’“alguna cosa hauràs fet” —elemental, estimat Watson, com a norma general la gent no reparteix llenya per passar l’estona— i com que la cosa l’havies feta, tota conseqüència estava justificada. Evidentment, no hi va haver cap reparació; no n’hi havia, d’això, en la generació dels-grans-tenen-la-raó. Així que em vaig empassar la vergonya, les llàgrimes i la ràbia i vaig seguir anant a solfeig, veient els ulls blau-por-indignació de la Maria Dolors, els dimarts a la tarda.
Estic seguríssima que tant jo com la Maria Dolors sabíem que existia una altra manera d’abordar el conflicte. Estic seguríssima, també, que la Maria Dolors va fer servir l’estratègia més ràpida i més a l’abast i més eficient que tenia. Estic convençuda —o, vaja, almenys m’agrada pensar— que si ho va fer així va ser per automatisme. Perquè es va quedar sense eines. I que quan la infància ens posa a parir —perquè això passa, eh, i pot passar sovint— tendim a recórrer a l’adult que ens va modelar. Tu devies ser, Maria Dolors, de la generació de l’hòstia continuada.
No cal que digui que les petites accions que fem sobre els altres quan tenim una posició de poder han de ser sempre, sempre, sempre sàviament mesurades. Perquè la violència —i més en contextos de jerarquia— penetra a la pell d’una manera inesborrable. No cal que siguin violències que es propinin amb la mà oberta; les violències (físiques o verbals) més subtils, també valen. La Maria Dolors era una professora de música —fatal, Maria Dolors, com me la vas fer avorrir— però la recordaré per sempre. Perquè quan l’autoritat es recolza en l’autoritarisme, deixa marca.
Gairebé tres dècades més tard, m’agradaria dir-li a la Maria Dolors (si encara és en aquest món) que acompanyar la infantesa (i, afegeixo, l’adolescència) des del respecte profund ja no és una intuïció, sinó un principi assumit. Però sé que no és així. Ho sé, entre altres coses, perquè he treballat molts anys a les aules. Ho sé perquè m’he trobat amb situacions, bro, que si no hagués comptat fins a deu o fins a mil quatre-cents quaranta —el càlcul no és mai exacte— haurien tingut el mateix desenllaç que el d’aquell fatídic dimarts.
L’acompanyament respectuós implica conflictes, implica posar i sostenir límits, i molta, molta, molta, molta, molta feina interna per part de qui acompanya. Avui dia, com a persones “grans”, ho tenim tot molt menys planer. La figura de l’adult s’ha dessacralitzat —l’adult no és impune, l’adult s’equivoca, l’adult no és intocable (tots els tòtems algun dia han de caure)— i, sovint, no tenim les eines perquè ens han faltat referents.
No et vull dir, Maria Dolors, que, a tu, et va faltar comptar fins a deu perquè sé que la realitat és més complexa. Perquè en la teva santa bufetada, segurament, hi havia inscrit un context que explica el teu desbordament. I jo no sé, per exemple, si els dimarts a la tarda tenies 42 grups més de solfeig, abans que el meu. Ni recordo, tampoc, quants nens érem a l’aula. Ni si cobraves prou per sostenir aquella jornada. Ni quantes hores feia que no descansaves. Crec que això, Maria Dolors, és el que els passa, en gran mesura, al col·lectiu docent.
L’acompanyament de qualitat, inclusiu, respectuós, emocional —una cosa comporta l’altra— va molt més enllà d’una voluntat individual; creieu-me, ningú no vol entrar a una classe de secundària i tenir un sidral muntat. L’acompanyament de qualitat, inclusiu, respectuós i emocional exigeix unes condicions materials de les quals depèn, en bona part, que aquest pugui o no donar-se.
L’acompanyament de qualitat exigeix una estructura que sostingui i que cuidi qui educa: unes ràtios acceptables, no burocratitzar processos, tenir temps per escoltar, mediar, adaptar, individualitzar, preparar, disposar de suports a l’aula, no fer hores extra gratuïtes... Sense aquest marc de condicions mínimes, educar infants i adolescents potser no és impossible, però sí extenuant.
Ara que la comunitat educativa està en peu de guerra reclamant per enèsima vegada poder treballar amb dignitat, escoltem-los. Que la vaga del passat dia 11 de febrer no se l’hagi endut el vent. Perquè tractar la infantesa i l’adolescència amb respecte és respectar, també, els professionals que hi ha al capdavant, i no abocar-los a un context sostingut de precarietat.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
