Una antiga amiga de la facultat va penjar una fotografia d’ella a les xarxes socials i, a mi, em va semblar que tenia mans de vella.
Vaig tenir un jefe —si li puc dir així—, ara ja fa uns quants anys, que deia que si vols conèixer algú, has de mirar-li les mans. Ell era mag. I les feia anar molt, les mans. Es passava mitja vida al taller, construint màquines plenes d’engranatges per fer reals les il·lusions que imaginava, i l’altra mitja fent prestidigitació; així que eren unes mans curioses: tosques i fines a la vegada. Aleshores jo tenia uns vint-i-pocs anys i li cosia el vestuari dels espectacles, en una època en què també treballava fent de cambrera en un bar-restaurant on servien arrossos els caps de setmana i de professora d’atenció educativa domiciliària. “A veure, ensenya’m les mans” —es deia Josep— i, segons com fossin, deixava anar un “m’agrades” o “no m’agrades”. Jo li queia bé, aleshores, perquè a part que feia la feina pràcticament de franc —ai, els aprenents—, tenia els dits fets una autèntica llàstima de rentar i assecar plats i del cosir i descosir de les funcions al teatre.
Al Josep no li agradaven les mans d’anunci de crema hidratant. Preferia les pells gastades i els repelons —d’aquells que fan mal— a les vores de les ungles, i afirmava saber distingir, com si fos un truc més, les mans que treballaven de les que no ho havien fet mai. Examinava dorsos i palmells buscant en la superfície de la pell el rastre innegable d’haver-se arremangat o alguna pista que revelés la persona que tenia al davant, en una mena de quiromància quotidiana. Descobria solters, casats, amants, fumadors, músics, arquitectes, carnissers, escriptors, ansiosos, estressats, addictes, bevedors.
He de confessar que durant un temps vaig estar enganxada a aquest art particular de l’endevinació de mans i jutjava manicures, cicatrius, durícies i marques fins que, com l’etapa de vestuarista, se’m va anar esfilagarsant i, amb el temps, vaig deixar de mirar-les.
Però la meva amiga dels temps de la facultat va penjar aquella fotografia on hi sostenia una copa de cava amb els dits llargs i prims, la pell fina i les venes marcades i vaig pensar: té mans de vella.
I no vaig fer allò de comptar els anys que havien passat d’ençà que no ens vèiem. Només vaig obrir els palmells i em vaig observar les meves. Els artells més ossuts, els plecs més marcats, els corriols blaus dibuixant-me un relleu suau a sota la pell.
Ara que ni fumo, ni bec, ni em mossego les ungles, ni cuso, ni he servit mai més arrossos, ni tampoc no faig cafès, em miro les mans i no sé què hi veig.
Ni sé què hi veuria, el Josep.
