“...els habitants havien de traslladar-se a una vall veïna, reconstruir-ho tot, ressituar-se, aprendre a acceptar i reconèixer un paisatge diferent.”
Stefanie Kremser, Acció de gràcies per una casa
Podria dividir la meva vida en etapes i cadascuna correspondria a una casa. Per això, quan he de tornar-la a canviar (he escrit la llista i n’he viscut a setze) em crec que em passaran coses noves i bones. Que de la mateixa manera que, abans de marxar, destrio i baixo al carrer el que no vull que segueixi amb mi (llibres, roba, andròmines), faré una purga i deixaré enrere el que no em fa bé. Com si el que no pogués fer la voluntat ho fes el canvi d’adreça. Com si canviar de parets volgués dir canviar de pàgina.
He llegit Acció de gràcies per una casa, d’Stefanie Kremser, al pis on vaig anar a parar fa un mes (va ser un miracle d’última hora: faltaven dues setmanes per deixar Canuda i no tenia ni idea d’on aniria a parar). El destí em va dur tres carrers més avall (la mudança la feia cada dia amb un carro i un amic diferent, com si anéssim de passeig). Hi vaig entrar amb il·lusió i por, amb entrega i desconfiança: ¿i si no m’agrada? ¿i si hi ha massa merder de turistes? ¿i si l’olor estranya del lavabo no se’n va? ¿on és l'error? ¿hauré fet bé? Hi vivia de puntetes, com si hagués entrat en el territori d’algú altre. El primer que vaig comprar va ser un metre i vaig apamar-lo sencer. Vaig moure de lloc la taula (era com fer màgia: a cada canvi el mateix menjador semblava un altre), vaig girar el llit (per despertar-me de cara al que em volgués ensenyar el carrer: l’arbre, la basílica, la pluja). Però encara hi ha canvis que em resisteixo a fer: ¿el sofà vell me l’he de quedar?, ¿quin quadre he de penjar?, és curiós, una part de mi es resisteix a córrer.
Com qui porta ofrenes a un temple, cada dia li he dut dues coses: uns llençols de cotó i una cafetera, un drap blau i un setrill, un ram de mimoses i una cassola, unes estovalles de flors i dues copes. He netejat l’extractor (¿ho nota, el pis, que l’estic cuidant?), he canviat el mànec de l’aixeta (¿ho veus, que t’estic millorant?), em vaig dedicar un cap de setmana a investigar el lavabo i vaig descobrir d’on venia l’olor (¿et caic bé, pis?, ¿t’he convençut?). I així, a força de repetir dies, han nascut nous costums: cada matí des de la plaça em desperta el paleta enfonsant la pala a la muntanyeta de ciment; de nit les campanes em van murmurant els quarts fins que m’adormo; des del coixí veig el niu que un colom cova entre cinc branques: no ho sap, però jo també estic pendent del dia del naixement.
Penso en les cases dels meus familiars: n’hi ha d’acollidores, fredes, ostentoses, delicades, desmanegades, avorrides, maniàtiques. Són una extensió del seu caràcter, un mirall de com són. Potser per això, la urgència de reconeixe’m en aquest pis. Un jardiner del Vendrell m'ha dut en furgoneta les coses inútils que tragino des de fa anys. Em fa gràcia adonar-me que els objectes que sobreviuen a totes les mudances són els que qualsevol llençaria: una tassa plena de tornillos que he trobat pel carrer (una mania, sí), una bola de cristall petita i blava que feia girar amb els dits quan estudiava a casa mon àvia (n’hi havia un gerro ple, eren dels xinos), una capseta dels Lax’n’busto amb un metrònom a dins, el vinil de Tom Waits (no tinc reproductor, però que ha presidit cada menjador), una bosseta amb claus rovellades d’una casa on no puc entrar (¿per què les segueixo guardant?), llibretes amb les primeres pàgines escrites i totes les altres en blanc (déu meu, sempre he estat igual), l’abric amb caputxa que vaig prendre a ma mare i que s’ha fet vell i ronyós (però que no el llençaria per res del món). Cada objecte és el rastre d’una Gemma que vaig ser i que ja no soc. És així com he repartit el meu passat per aquest lloc nou. I en posar a la prestatgeria el llibre de Cohen que vaig comprar a Galway, m’he sentit dir: ara comença a semblar casa. I amb la llum del migdia, la gratitud per haver-la trobat.
A cada pis del passat hi ha hagut una nit on he sortit al balcó i, com si m’observés des de fora, m’he dit: un dia no estaré aquí. M’he acostumat a viure en la provisionalitat: de casa en casa, d’escenari en escenari. El que em preocupava fa cinc anys quan vivia a Sant Salvador, al davant del mar i amb el foc a terra de cada vespre, s'ha empetitit fins a ser com puntets de pols. ¿És això el que em dieu, cases? ¿Que el que visc dins vostre un dia es difuminarà? ¿O potser sou capsetes que, mentre rebeu altra gent, callades i còmplices, guardeu tot el que sabeu de mi? Avui l’hivern s’està convertint en primavera. Surto al balcó per llençar a contracor el roser que vaig dur de l’altre pis, i que aquí s’ha anat apagant. És que feia llàstima de veure: abans-d’ahir, les tiges eren tan dèbils que no es podien mantenir dretes. Vaig arrambar la torreta fins a la frontera de la veïna, allà on la llum toca més hores. Sorpresa: ha fet brots decidits i verds, és viu.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
