Jo tenia una besàvia molt sàvia i simpàtica, que duia clips d'estrelletes de plata vora el monyo, tenia queixals d'or i la pell dels colzes molt fina. Sempre anava eleganta, segura i guapa: tenia poca roba, però bona, no era rica, però era tota una senyora. Ens donava pa amb preses de xocolata, un Actimel, i jugàvem a cartes tota la tarda mentre escoltàvem el cassette de nadales, fins i tot a l’agost, perquè ens encantaven. Estava gairebé cega d’un ull, però ni es queixava ni ho notaves (només quan passava el dit gros pel pany per saber on havia d’entaforar la clau). Al menjador ens ensenyava a ballar xarleston i, sota les faldilles llargues, els seus talons saltironejaven a tota pastilla. Em sembla que tothom anava a veure-la perquè sempre estava contenta, vull dir que amb ella tenies assegurat que et trobaries amb un estat d'ànim concret: amb un raig de sol.
Com si fos l'entrenadora d'un equip, agafava per les espatlles el meu germà escanyolit i tímid i li repetia: "ets intel·ligent, alt i fort; intel·ligent, alt i fort; intel·ligent, alt i fort". Després vaig saber que aquesta tècnica també l'havia aplicat als meus tiets, cosins: sortíem d'aquell pis sentint-nos capaços de jugar qualsevol partit. Tothom que tenia problemes l’anava a veure, i ella els solucionava amb un refrany: "Una flor no fa primavera". "Quien siembra vientos, recoge tempestades". “No diguis blat al sac fins que estigui a dins i ben lligat”. "Tal faràs, tal trobaràs". I el que avui sento que em recordaria: "No hi ha mal que cent anys duri".
S'abraçava una estona llarga al tronc gros del cedre per xuclar-ne l'energia. Treia el pèndol i, sobre un paper amb quatre coordenades, tancava els ulls, pensava la pregunta i l'agulla li responia: amunt i avall (“sí”), dreta-esquerra (“no”), cercles (“no ho sé”). Jo, que era petita, pensava: fa trampes, el mou ella (però, ¿qui t’ha d’indicar la resposta si no ets tu?). Es protegia dels qui la podrien ferir imaginant-se que estava dins d’una campana: res del que li diguessin la podia afectar. Es treia els mals pensaments passant-se la mà pel front i llançant-los a casa la veïna. Quan tenia un problema d’aquells que et sobrepassen, amb la mà màgica el tirava cap al cel, que era una manera de deixar-ho en mans de déu, de lliurar-ho a la providència: que sigui del que hagi de ser. I si hi havia algú de qui no en volia saber mai més res, en comptes de malparlar-ne en bucle, amb el puny tancat corria al lavabo, el llençava dins del vàter i estirava la cadena. O deia: “creu i ratlla” i, com un bisbe, amb el dit a l’aire traçava dues ratlles rectes i severes, i aquella persona, sense saber-ho, quedava suprimida de la seva vida.
La família s'entén de lluny. Ella deu fer vint anys que va morir. Com un àngel que em ve a protegir, aquest matí se m'ha aparegut dins la ment i me n’he adonat: era una maga. He llançat al cel el neguit que duc enredat dins del cor, i m’ha semblat que ella em serà còmplice i me’l desnuarà de la millor manera.
