Somio garrafes. No és cap metàfora. Fa dies que busco un parell de garrafes de vidre de vuit litres per anar a buscar aigua a la font. Dues, de vidre, amb carcassa i nanses (ei, si pot ser). No em sembla que demani un unicorn.
A casa n’hi havia. A totes les cases n’hi havia: garrafes grosses, lletjotes, amb aquella funda de plàstic reblanqueït que feia de nansa i closca contra les topades. Servien per anar a la font, per guardar-hi vi; les del bocal ample, per fer ratafia. Eren allà, al racó del rebost. Ningú en deia vintage, ningú parlava de vidre bufat, ningú les anunciava com a «peces amb encant». Eren les garrafes.
Ara poses «garrafa de vidre 8 litres» al cercador i comença la davallada.
L’algoritme em proposa tancs de vint-i-cinc litres que necessitaria uns ternals per aixecar-los, damajoanes decoratives per posar-hi branques seques, ampolles sense nansa, recipients de laboratori i peces de vidre bufat que, tan aviat algú les bateja com a vintage, adquireixen de cop una dignitat i un preu que no recordo que haguessin tingut quan eren al rebost.
Afino la cerca i res. Provo Vinted, Wallapop, la IA. Afegeixo a la cerca brocanters i antiguitats. Em subscric a canals d’objectes de segona mà.
Escric missatges privats a desconeguts. Demano mides, capacitats, taps, nanses. Amplio el radi de cerca. Em predisposo a fer quilòmetres. A cremar gasoil. A travessar Catalunya per recollir un objecte que, no fa tant, era a tot arreu. Valoro preus. Si la cosa continua així, acabaré empenyorant un ronyó per dues garrafes de vidre.
I jo només vull anar a buscar aigua a la font amb garrafes de vidre.
Les garrafes han caigut en una mena de no-temps. Són massa modernes per ser antigues i massa velles per ser un objecte quotidià. Encara no tenen prou pàtina per interessar seriosament un brocanter, però ja han desaparegut dels prestatges de les botigues. No són patrimoni. No van ser prou boniques perquè ningú pensés, quan tocava, que valia la pena salvar-les.
Han anat morint de mal dol.
No n’hi ha: no perquè fossin rares, sinó perquè fins fa quatre dies eren massa comunes perquè ningú imaginés que algun dia les buscaríem. Em pensava que encara vivia en el present i resulta que busco una cosa que el present ja ha expulsat però que el passat encara no ha reclamat.
Truco a la meva mare.
—¿No deus pas tenir garrafes de vidre d’aquelles d’abans?
—Justament l’altre dia vaig donar les dues que tenia al fill del Josep. Coi de trastos.
Segueixo buscant. Rebo una alerta: Dues garrafes, vuit litres, vidre, closca, nanses. Quedo amb un desconegut en una benzinera. Faig la distreta. Miro un cotxe que porta una estona aturat. Alço la mà. Ell baixa del cotxe i obre el maleter. Jo miro les garrafes i li dono un bitllet sense dir pràcticament res. Durant uns segons, l’escena té una clandestinitat desproporcionada respecte de la mercaderia.
Al maleter, ben falcades, hi porto dues garrafes de vidre.
