Quan era petita, que em diguessin «fes-li un dibuix» tenia gairebé la mateixa obscenitat que «fes-li un petó». Eren dues coses que els adults deien de bona fe. Dir que no hauria estat una rebequeria de nena consentida. En tots dos casos, havia de fer un regal, m'havia de venir de gust i, a sobre, havia de quedar bé.
El petó durava un segon. El dibuix podia ocupar-me tota una tarda i acabar penjat en una nevera durant anys.
Jo dibuixava fatal. Encara dibuixo com el cul. I sempre ho he sabut.
A l’escola, hi havia nens que dibuixaven vaques que eren vaques, sols amb ulleres de sol, núvols amb volum i persones amb quatre extremitats totes a lloc. Els meus dibuixos, en canvi, reclamaven la compassió de qui els mirava. Sense títol, hauria estat difícil saber si allò era un gos, una vaca o alguna espècie pendent de catalogar.
No era qüestió d'esforç. M'hi podia passar molta estona, esborrant, tornant a començar, procurant que tot plegat tingués una mica de sentit. Però res. Any rere any, les notes de dibuix donaven fe de la meva incompetència fins a primer de BUP, que un substitut em va aprovar. Encara recordo com es deia.
El cas és que aquella ineptitud documentada no em lliurava del tràngol. ¿Era el Dia de la Mare? Fes-li un dibuix. ¿El sant del padrí? Un dibuix. ¿Algú estava malalt, feia anys o mereixia una atenció especial? Un altre dibuix.
¿Per què aquella dèria? ¿Per què no podia cosir alguna cosa? ¿O fer lletres boniques? Tenia traça amb les lletres: les decorava i fins i tot en feia ninots. Amb una agulla i un fil també me’n sortia. Podia fer regals presentables, però no.
Jo, que estimava tot i no saber dibuixar, havia de demostrar l’afecte amb allò en què era un fracàs absolut.
El pitjor era el moment de l’ofrena. Una cosa és fer una merda de dibuix i guardar-la en un calaix i una altra és posar-hi una dedicatòria i entregar-la a algú. Cada vegada tenia l’esperança que amb l’emoció del moment els grans s’oblidessin d’aquell paper que, per més inri, estava humit de la suor de les mans. Però no. El destinatari rebia el paper i el desplegava.
—Que bonic! ¿Què m’has dibuixat?
Jo sabia que no, que no era bonic. Allò que havia de ser un ram de flors semblava una col·lecció d'escombretes de vàter. El destinatari havia de fer cara de sorpresa. A mi em tocava somriure mentre pensava «que no es noti, que no es noti» i començava a sentir-me les orelles calentes.
No dubto que el dibuix fes il·lusió. Potser fins i tot algú el va guardar. L'amor fa aquestes coses.
Amb els anys no hi ha hagut cap reconciliació amb els llapis de colors. En canvi, no faig regals sense quatre ratlles que deixin veure les meves intencions.
Però quan algú em demana un dibuix —als team buildings es porta molt—, penso si és pitjor dibuixar o que el coach em demani que li faci un petó.
