L’altre dia vaig anar al cine amb la prole a veure una pel·li que m’interessava poc o gens. Els podria obligar a anar a veure el que a mi m’agrada però ja sé que la seva satisfacció i la meva sovint són incompatibles, o en altres paraules: tot no pot ser (vegeu més avall), de manera que sempre soc jo qui es plega als seus gustos. Abans d’entrar al cine, vam ensopegar amb un local de bubble tea just al davant. La meva filla en volia un, jo no els havia tastat mai i tenia curiositat, arribàvem massa d’hora a la sessió, feia una calor espantosa i allà hi hauria aire condicionat; teníem tot els números per entrar-hi. Tot i que: Bubble tea, empanades argentines, sushi per emportar, pastisseria americana: no, els carrers no seran sempre nostres. Ja sabem que les coses de fora tiren més que les d’aquí. Em consola absurdament imaginar que un dia a Taiwan, on la Viquipèdia m’indica que es va inventar el te amb boletes, proliferaran les botigues de neules o de ratafia o de torrons (amb l’expansió de Vicens ja ho tenim a tocar). Tot plegat deu ser cosa de l’entropia: el món s’està desordenant i tot acaba al lloc que no li pertoca.
Amb el bubble tea, la segona sorpresa —la primera va ser el preu i la mida exagerats— va ser que no sempre porta tea (hi ha batuts cremosos de fruita, per exemple). No sé de què m’estranyo si vivim a la cultura dels impossibles: el cafè sense cafeïna, el tabac sense fum ni nicotina, el vi sense alcohol, la feina sense vocació, la vida sense vida. Malgrat ser un invent taiwanès, com que les coses coreanes i japoneses tenen molta més requesta a casa nostra, en aquell local hi havia una barreja asiàtica: un formidable atles animal en xinès, unes capses retolades en japonès, unes sopes instantànies en coreà. Per a la majoria dels clients que hi entren tots aquells caràcters estranys deuen ser indistingibles. La gràcia del te amb boletes és no només que és una beguda fresca i ensucradíssima (tot i que pots triar el nivell de sucre), sinó que incorpora unes boletes amb un gust que tries tu i que esclaten quan les mossegues; és a dir, esferificacions. Pots fer un batut de maduixa amb boletes de nabius o un matcha amb boletes de maracuià, etcètera. Un bubble tea és una matrioixca de dos sabors, cosa que reflecteix molt bé aquesta necessitat tan humana i tan insatisfactible de tenir-ho tot. ¿Un gust o l’altre? Els dos. ¿Textura cremosa o líquida? Les dues. ¿Xinès, japonès o coreà? Els tres. ¿La pel·li que volen ells o la que vull jo? ¿Soltera o aparellada? ¿Camp o ciutat? ¿Salut o borratxera? ¿Diners o moral? Som gats de Schrödinger atrapats en una capsa, resant perquè ningú no l’obri mai.
Dies més tard, vaig quedar amb un amic i la seva filla i van voler provar el te amb boletes. Era un local més pijo i més clarament xinès, és a dir, més genuí. L’home que atenia no era gaire versat en les llengües peninsulars ni continentals, de manera que va ser una mica complicat entendre’s. Però l’amic i la seva filla van aconseguir demanar. Sens dubte —ara ho sé—, aquell era el bubble tea original: les boletes no t’esclaten a la boca sinó que són fetes d’una pasta gomosa, ja sigui de tapioca o de gelatina. Tanmateix, per més autèntic que fos aquell te, els comensals van quedar més aviat decebuts. És un clàssic que les coses adulterades siguin més populars: així, per exemple, la pizza americana de massa gruixuda versus la massa fina italiana, etc. Potser les coses genuïnes costen més de gaudir, no tenen la capa addicional de producte comercial, la falsificació, en definitiva. Quan els torrons arribin a Taiwan hi posaran litxis i matcha, i els resultarà incompressible la nostra xixona embafosa.
Els tes amb boletes tenen una altra cosa interessant. Te’ls serveixen amb una tapa dura que has de foradar amb una palleta gegant (potser n’hauríem de dir pallota). Part de l’encant del bubble tea és també aquest breu instant de violència permesa, o més ben dit: de violència obligatòria, quan claves la pallota amb tota la força.
Arribats en aquest punt, la qüestió és: tant rotllo però no ens has dit el més important. ¿És bo o no? Sí, no, depèn. Però això tant li fot. La qualitat intrínseca d’una cosa ja ens interessa ben poc, ens atrau molt més el que representa, el que aparenta, el que comunica, i a alguns, el potencial d’instagramització. Però entenc que el te amb boltes agradi: al capdavall ¿qui no vol una cosa, el que sigui, una beguda, un llibre, una amic, una nòvia, que sigui estimulant i fresca, amb un punt de dolç i esclats de sorpresa? Sigui com sigui, el proper dia, prometo anar a fer un valencià a la gelateria de tota la vida: una bola de gelat surant en suc de taronja. Perquè és més bo i més sa i més nostre.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
