Laia Viñas
Avui, als veïns i veïnes de Xerta els fan mal els braços, les esquenes i les cames. La majoria van passar-se el vespre i la nit fent anar les graneres i les pales per treure el fang dels baixos de les seues cases. Un fang que no marxa, que es resisteix. És el testimoni de l'aigua bruta, de la que fa temor, la que baixa de les Valls i no del cel, i la que s'ho emporta tot.
Xerta és un poble d'inundacions. En moltes de les llars que ara es netegen hi ha fotografies de riuades anteriors. S'hi veuen persones caminant per carrers convertits en rierols, els valents pilotant una barca per la Plaça Major. Un limnígraf a la paret de l'església marca els nivells on van arribar les aigües en diverses ocasions, i a la casa on em vaig criar hi ha una plaqueta que també ho indica. Les Valls baixen, la pluja cau, el bosc crema i la natura, a voltes, es descontrola. Passa des que el món és món, ho sé.
Però en els dos últims anys de la meua vida he vist el lloc on visc amenaçat de manera dramàtica. El juliol passat, l'incendi del Baix Ebre va cremar més de la meitat del terme de Xerta, i ara l'aigua torna a campar per un nucli que ja no se'n recordava, d'ella. És ben bé que les persones som idiotes i només ens preocupem del que passa quan ens ho trobem als nassos, i haver inhalat el fum que crema les muntanyes que et rodegen durant dos dies et fa adonar que, en efecte, ja ho tenim aquí. L'emergència climàtica és cada dia més evident, i aquells que diuen que sempre ha plogut i sempre s'han calcinat arbres s'excusen en un passat en què no es jugava amb les mateixes normes. Els fenòmens meteorològics són més salvatges i imprevisibles ara que fa deu anys. Els ES-Alert de vegades són exagerats i de vegades no arriben quan haurien. N'estem aprenent tots alhora, suposo.
Tots els qui han viscut una emergència d'aquest tipus s'hauran adonat que les persones milloren. Trauen forces, aflora l'empatia i sempre, sempre, es preocupen pels altres. Amics, coneguts, és igual, t'ajudo, m'ajudes, intentem sortir-nos-en. Les hores límit són un retrat de la societat perfecta: per una estona no hi ha rivalitat ni ganes de tenir més que el del costat. "Si tothom està bé, rai", es va repetint. "Sols el poble salva el poble'', es comparteix a Instagram. És veritat. Però el poble se salva millor i més de pressa si sap què vol dir ser un poble.
La manifestació per l'habitatge de dilluns a Barcelona va reunir una munió que exigia una altra manera d'existir. Amb drets i contra els poders monstruosos que ho compren i ho manipulen tot. La lluita per poder tenir una casa és la lluita per assolir una vida plena, i una vida plena també ha de contemplar salaris dignes, una pagesia activa, una sanitat pública descongestionada, comunitats justes, inclusives i organitzades, una educació pública de qualitat i la tranquil·litat de saber que, si diluvia, no corres perill.
El canvi climàtic només es contindrà amb un canvi de sistema econòmic que arribarà només amb la lluita social. Hem de començar a cridar per un futur que pugui assemblar-se a les nostres infàncies. Els poders que portaran les regnes de tot aquest panorama apocalíptic seran els mateixos de sempre. Beuran aigua neta i viuran en zones del planeta per on no hi baixen barrancs. No s'asfixiaran durant els mesos de calor.
No ens acostumem al mal de braços, a contemplar flames que engoleixen horts i jardins. No ens acostumem al pànic. No siguem cínics ni parlem de la fi del món amb resignació. No tirem la tovallola, encara. La fi del món, quan la veus que ve, fa molta temor. Comencem a clamar per un país que ens proporcioni habitatge, futur, dignitat i confiança. Arremolinem-nos, demanem-ho tot a la vegada. Les lluites que posen les persones al centre sempre són les mateixes.
