You already know.
Yeah, you already know
How this will end.
(How it ends, Devotchka)
¿Saps quan et quedes badant mirant una etiqueta, plena de text que no llegeixes perquè en realitat penses en qualsevol altra cosa? L’altre dia em va passar mirant l’etiqueta d’una cervesa artesana. Quan vaig tornar a fixar la vista vaig llegir-hi: “Precipitació dels llevats” i no sé quin percentatge.
Em va semblar poètic, no sabia que els llevats podien precipitar-se, igual que tots los mortals. Ho vaig buscar, esclar, i la IA em va informar que més aviat feia referència a la floculació i no pas a les presses. Digueu-me ignorant. No sé res de llevats, ni tan sols de química.
En canvi, soc una experta en presses. A estalviar temps. I no m’estranya: hem construït una societat incapaç de deixar reposar res i ara hem construït una tecnologia que accelera encara més esta incapacitat. Produir més de pressa, respondre més de pressa, escriure més de pressa, decidir més de pressa. I, de sobte, els que estan fent de llebre de la cursa diuen: ep, que potser hauríem d’anar més a poc a poc. Els caps d’OpenAi i Antrophic fan estos dies una crida a alentir el desenvolupament perquè s’han adonat que la IA podria prendre el control de bàsicament tot i aniquilar-mos.
Ma filla té tres anys; ma germana està a punt de parir; jo estic a punt de publicar llibre nou. A casa tenim plans, vull dir. No mos va gaire bé que una superintel·ligència artificial mos arrasse en menys d’un lustre.
Mon pare fa anys que ho diu lamentant-se de la imbecilitat humana: mos hauríem d’extingir. Doncs mira, ho tenim a tocar, que deia aquell. També tindria gràcia que després de dos-cents mil anys d’Homo sapiens, mos extingíssim per no haver sabut esperar. Que el problema acabés sent que ningú va saber dir “un momentet, potser no cal córrer tant cap a la tomba”. Perquè, posats a córrer, si una màquina pot estalviar-mos los dos minuts que triguem a escriure «moltes gràcies, ho miro i et dic alguna cosa», l’hi demanem encantats. I si, de passada, mos pot estalviar també l’esforç de pensar què volem contestar, encara millor.
Potser el problema no és que anem massa de pressa, sinó que mos pensem que tot pot anar a la velocitat que nosaltres decidim. I hi ha processos que només tenen lloc si no fas res: el dol. El deteriorament d’una relació. Que una crosta caigue. La floració de les petúnies o la precipitació dels llevats.
I a la vegada, hem creat una tecnologia per sotmetre encara més coses a la nostra velocitat i ara resulta que és ella la que va massa de pressa per a nosaltres.
Té certa gràcia. Si no fos perquè tenim plans.
