Sorties corrents i riallera com sempre que em veus per aquell foradet de la porta de la classe dels cangurs. Me veus, te n’alegres, ho dixes tot i surts corrents cap a mi. I, en general, m’abraces o em beses i en acabat, vas fent saltironets fins al casiller per agafar la motxilleta i emprens una cursa pel passadís fins a la porta de sortida. No sé d’on traus l’energia, francament, jo vaig rebentada.
I avui, confesso, he vingut a buscar-te poc conscient que seria l’última vegada que faríem això mateix, en este lloc. Ho he pensat quan ja era allà i t’he dit: ¿Vols fer una abraçada a la teua amiga T., que al setembre anirà a un altre col·le? I tu hi has anat decidida: T.!, i l’has abraçada, i li has dit: “que jo aniré a un altre col·le”, i ella t’ha abraçat també i cap de les dues éreu del tot conscients de què vos estàveu dient o si més no, què significava Allò. Que et vaigue bé la vida, T., he pensat, ets tan simpàtica i amorosa i ara mateix molt amiga de ma filla, i d’aquí a un any pràcticament ni us saludareu. Potser et voré quan tingues tretze, quinze anys, damunt d’un vespino pel poble i patiré perquè no caigues.
Vos heu abraçat, com deia, i has sortit de l’aula com si res, aliena a la transcendència que a mi no em dixava viure. Aquell puntet despreocupat i psicòpata dels infants. Per això t’ho he repetit: avui és l’última vegada que vens a esta escoleta. Al setembre aniràs al col·le dels grans. Vale, mama. I llavors, has emprès l’habitual cursa fins a la porta. Davant la impotència d’aturar el curs de les coses, només se m’ha ocorregut fer-te un parell de fotos mentre corries davant meu cap al fons del passadís. Cap a la infranquejable fi de la infància més infància.
Tres anys, en este lloc, lo teu primer contacte amb la vida de fora de casa. Que gran que t’has fet, i que guapa que et trobo i que llesta que ets i que bé que parles. Per a mi ets perfecta, que quede escrit, per si un dia et fas gran, gran de debò, gran com ara jo, i en tens cap dubte, de què pensa ta mare de tu; perquè la vida m’haigue agrat i face tants d’anys que no t’ho dic que ni tan sols et sone que t’ho haigue dit mai.
Hom creu que té un cert control sobre el temps perquè el passat dixa rastres i, per tant, està determinat, mentre que el futur encara no n'ha dixat cap. D’aquí que pensem que podem actuar lliurement en lo món.
Però ¿qui pot actuar lliurement? Ja ho aprendràs, en un altre lloc del mapa. En este punt on mos trobem, que quede escrit, aquí i ara i també en un futur que encara no recordes: que si no fosses guapa ni llesta ni parlesses tan bé, t’estimaria el mateix i, per a mi, series igual de perfecta.
Ja ho sé, ja ho sé, que et conte un conte, ara hi vaig. Només volia dixar-ne constància aquí, en este agost estrany, que tens una mare que en el futur t’observa encara amb estos ulls sense judici que et veien córrer avui pel passadís, admirada davant la teua calma solemne envers el que vulgue dir la vida, i el que sigue que et depare.
