Vaigue per davant que no soc jo especialment fan de cançons fruit de remix o amb base maquineta barra tecno. No. No em definiria este estil musical, sens dubte. I encara menys, mireu què us dic, em defineix la religiositat o el misticisme. Ni de lluny. M’esmusso de pensar-hi.
Evidentment que aquí va un però. Perquè em passa una cosa amb un tema. Una cançó associada a una seqüència d’imatges que vaig observar fa ja uns quants anys. Concretament, en una història d’Instagram. Crec que va ser poc després del confinament [amb el conseqüent trauma associat que portava cadascun de nosaltres en aquell moment tan particular de les nostres històries quotidianes]. Prou de justificar-me!
La cançó en qüestió no tenia ni punyetera idea de què deia, perquè està escrita en venda, una de les llengües indígenes oficials de Sudàfrica. Em va agradar pel ritme en conjunció amb la melodia, este combo tan simple pel qual mos encaterinem los humans en moments de fluixesa. La cançó és Jerusalema, esclar.
I el vídeo era de ma cosina ballant amb les amigues el dia del casament d’una d’elles. Ma cosina balla molt bé, duu el ritme a la sang, que es diu. Té duende, té flow, tot això. Feliç! Se la veia feliç. Fent el que més li agrada amb les seues companyes de conxorxes des que jo tinc memòria, perquè tenen tres anys més que jo.
Ballaven este tema (que després vaig buscar i es veu que parla, efectivament, d’arribar a una mena de terra promesa de l’ànima –d’aquí el títol, homònim de la ciutat de Jesús (?)–) com si per fi la vida els hagués permès una treva i podien, ni que fos aquella nit, divertir-se com quan els problemes encara no s’havien inventat.
Més enllà de la pandèmia que ens ocupava en aquell moment, el cas és que l’A. té poques ocasions de divertir-se i vore-la ballar i passar-s’ho bé em va emocionar. Feia poc, llavors, que havia publicat Gina, on la protagonista explicava que “tot allò relacionat amb el que a mi em mancava (vos parlo de felicitat) me feia plorar. Me sembla que vaig començar a ser feliç el dia que vaig saber tornar a plorar per coses tristes".
Pensava que havia deixat enrere aquella època de plorar per coses felices. La vaig deixar durant molt de temps, de fet. Una es pensa que les males ratxes queden enrere i allà es panseixen per a no tornar. Evidentment que aquí va un però: l’altre dia vaig sortir a córrer després de... ¿quan? ¿Un any? Una llista aleatòria em va llançar aquella cançó associada ja per sempre a ma cosina ballant amb les amigues. I vaig adonar-me que tornava a plorar per coses felices, barem de la pena meua. Merda.
No és tan evident ara, que aquí hi hagi d’anar un altre però. I en canvi: este diumenge mos vam trobar, amb la família. Mon cosí i la dona han tingut un fill, ma cosina està millor. Mons tios fan bona cara. Que bé que s’està, amb els teus, vaig pensar. Potser hi ha coses a celebrar. Potser la pena es guanya a còpia de plorar les alegries.
