Quan m'encarreguen de fer un text, un taller, una xerrada, estic més temps (però tranquil·lament el doble o el triple) fent la factura electrònica que el text, el taller, la xerrada. No entenc com es fa ni vull entendre-ho: m'hi nego, em supera, em desanima profundament. Tinc amics que segons quines feines (que fan bona pinta) ja no les fan per estalviar-se de passar per aquest suplici. O encara més, en conec un que ha renunciat a cobrar: s'ha rendit després de passar-se dies intentant desxifrar com es feia la factura a l'ajuntament de tal poble, que resulta que té un sistema únic i que, a banda d'enviar un pressupost (per cobrar quatre duros), el feien anar al banc a signar no sé quin paper (¿ho veieu?, llegir-ho estaborneix). Però, ¿aquesta anècdota a què respon? Hi penso mentre llegeixo La servitud dels protocols, d'Íngrid Guardiola. Ens trobem a l'Ateneu Barcelonès: parlarem d'això, de la burocratització de la vida, de com d'obedients podem arribar a ser, de com inflem el jo a les xarxes socials, de la cultura de la cancel·lació, de les càmeres que enxampen amants, de per què el temps a les xarxes socials passa diferent que a la vida real.
És absurd estar més temps fent una factura que fent la feina, ¿oi?
I ja no es tracta només de la factura, sinó de tota aquesta literatura administrativa que cada cop és més complexa i infinita. Fer la factura, donar-te d'alta de proveïdors, tenir el certificat digital, el programari actualitzat, etcètera. L'aspecte perjudicial de la burocràcia no és només aquesta violència impersonal, sinó el sistema inflexible d'ordres i aquesta fiscalització permanent de l'individu: ens fan ser transparents al màxim amb les nostres dades personals, quan amb una vegada ja n'hi hauria d'haver prou. Valdria la pena que un sistema ho centralitzés i permetés que cada administració no anés pel seu compte.
Dius que des que naixem fins que morim la nostra vida està regida per protocols, ¿quins diries que són els més inútils?
La burocratització de qualsevol gestió que has de fer per l'escola, per la salut. Hi ha molts protocols que t'obliguen a anticipar possibilitats d'accidents. I aquesta lògica fa que s'imposi el relat de la seguretat i de la prevenció. Em semblen força inútils perquè quan hi ha una emergència són difícils d'aplicar: o te n'oblides o ja són obsolets. N'hi ha d'altres de necessaris: la covid era una situació d'excepcionalitat que demanava una mínima regla per evitar el caos.Però que en el sistema educatiu s'hagi substituït la conversa i l'observació per protocols ha fet que es desvirtuï l'escolta, l'atenció personalitzada.
Mestres, pagesos, artistes han de fer de buròcrates. ¿Quin tipus de societat estem creant?
Desanimada, apagada, desmotivada. És la tristesa burocràtica, que deia Remedios Zafra. M'he preguntat per què hi ha aquest viratge tan totalitari, tan poc negociat i tan invasiu si no fa cap bé a ningú. Si només s'estructura en nom de l'eficiència, i aquesta eficiència ja és posada en dubte per l'excés de burocràcia. ¿A qui serveix aquesta burocratització? ¿Per què serveix? Es pretenia que la burocràcia fos una eina d'organització de masses complexes, però no sé si es va preveure que qualsevol procés on es treballa a partir de la informació genera més informació. Hi ha un excedent informatiu que neix d'aquests procediments. I en lloc de racionalitzar la informació, el que fas és multiplicar-la exponencialment: acaba sent una eina ineficient que desobeeix els seus objectius inicials.
¿Com definiries l'esperit buròcrata?
El va definir molt bé Siegfried Kracauer quan, fa un segle, amb l'auge de la ciutat moderna, va parlar dels white collars, els oficinistes que es diferenciaven dels obrers per aquestes vestimentes formals. Kracauer els veia com a éssers impersonals, desapassionats, autòmats, servils: el que fan és obeir i executar, són els soldats en una suposada pau funcional. Està bé que hagis dit l'esperit buròcrata perquè no tots els funcionaris hi participen.
En conec uns quants que treballen a ajuntaments o càrrecs públics, que saben que ningú els traurà mai d'allà.
Hi ha gent jove que aspira a això. Tens la seguretat del sou per sempre i la irresponsabilitat absoluta: facis el que facis, no et poden moure. Per tant, la teva acció no té cap mena d'implicació. Això, que algú ho analitza com a positiu, té efectes molt perjudicials: ets completament irrellevant.
Poden estar sense treballar tot el sant dia.
Pots vegetar i no passa res. Però el que sí que passa és que acabes adquirint aquesta mena de crosta que et fa immune i insensible a l'entorn immediat.
Parles d'Auschwitz: era possible perquè hi havia tot de buròcrates obedients que ho organitzaven sense qüestionar-se.
Quan pensem en sistemes inflexibles d'ordres, ens ve al cap un sistema d'oficines, però un dels experiments burocràtics més bèsties va ser a Auschwitz. El segle XX està ple d'exemples que ens mostren com complim ordres encara que això impliqui infligir una violència molt gran a un tercer. Com va explicar Hannah Arendt al procés d'Eichmann [un buròcrata que organitzava el transport dels jueus als camps de concentració], la majoria d'aquestes persones no senten com a propis els actes en què participen. Senten que formen part d'un engranatge, i l'esperit del projecte acaba justificant qualsevol de les accions. I aquí hi ha l'experiment de Milgram [es demanava als participants que apliquessin descàrregues elèctriques a una altra persona i ho feien], que mostra com de servils i abnegats som davant d'una persona autoritària.
¿Ens ensenyen a ser obedients?
Aquests experiments demostren que sí, i que és molt fàcil: no qüestionem l'autoritat. El confinament va ser un experiment sobre l'obediència global. Jo mai havia experimentat cap situació així, en què a nivell planetari patíssim el mateix mal sense rebel·lar-nos.
Vam participar d'aquesta obediència: ens vigilàvem i fèiem de policies entre nosaltres.
Hi va haver un moment inicial en què els mitjans no podien explicar res i, davant la incertesa, la gent s'agafa a l'autoritat com si fos un clau roent. Recordo la teatralització que van fer Fernando Simón, Pedro Sánchez i el general Villarroya, que van sortir a escenificar el poder sanitari, polític i militar per tranquil·litzar la població i perquè seguissin la cadena d'ordres.
Formar part d'un grup dona seguretat. També hi entra la por, és tot un mecanisme.
Sí. Alhora, vivim temps que es premia el contrari: l'extrema dreta se serveix del discurs anarquista, es venen com a antisistema, desmarcant-se de les grans estructures de poder que ho fan tot més feixuc i caduc i que coaccionen la llibertat individual. Pretenen ser l'alternativa, però quan personatges com Milei o Trump han pujat al poder, han instituït una tirania.
Hi ha molta gent desapassionada, trista. ¿Internet fomenta aquest estat d'ànim apagat?
A Internet és on aboquem més hores. Bona part d'aquest desapassionament ve per l'excés d'estímuls: que en fraccions de segons passis de veure fotos d'amics a atrocitats de la guerra, t'acaba col·lapsant el sistema nerviós i emocional. Acabem esgotats de tants estímuls i, per ressetejar-nos, passegem per l'scroll com qui camina a la vora del mar. Hi ha molta gent que fa scroll per deixar de pensar, per deixar la ment en blanc. Però encara que siguin imatges que aparentment ens relaxin, és un entorn ple d'estímuls. Llavors és una mica contradictori.
Quan llegeixes un llibre o mires una pel·lícula hi ha un inici i un final. En canvi, Instagram o Twitter és infinit: pots passar-t'hi hores, que no s'acaba mai. Tinc la sensació que això m'està tarant, que ja no em concentro com abans i que perdo el temps amb bestieses.
A part del temps que et treu, són un tipus d'imatges que estan molt allunyades de qualsevol forma temporal. A Internet, aquesta idea d'infinit ens dona una sensació d'irrealitat. Perds el cos i perds la idea de llindar temporal, no hi ha pautes temporals. Només de tant en tant apareix una imatge que ens torna al sentit de la realitat.
Quan passejo pel mar, sé si ha passat mitja hora, a Internet m'hi puc passar hores. ¿Què passa amb el temps a Internet, que en perdem la noció?
Que desapareix, entra en suspensió, com la baldufa de Christopher Nolan, que quan no cau vol dir que està a l'espai oníric. El que passa és que internet no remet al nostre inconscient, sinó a una mena d'inconscient tècnic fet de fragments de vides dels altres, que són persones, algoritmes. És una saturació que no deixa cap mena de petjada. Aquestes plataformes socials estan dissenyades perquè perdem els indicadors temporals. A l'scroll no hi ha nit ni dia, no hi ha estacionalitats. Es perd la idea de duració: que les coses evolucionen i es podreixen.
Si vaig a passejar pel mar, en tindré el record. Si estic dues hores a Internet, puc haver vist moltes coses i no recordar-ne cap.
No hi ha cap imatge que cristal·litzi, que sedimenti i que ens permeti després tenir més eines per respondre a les coses que ens passen. Les plataformes socials són un espai que es ven al marge dels fets. Després hi ha plataformes com Twitter on el que es ven és la polèmica, la lluita engonal, la disputa per l'opinió pública. Allà el timeline no funciona amb la idea del passeig narcolèptic, sinó per la pugna, l'odi, la disputa.
Parles de la cultura del càsting a internet. "El vist i m'agrada esdevenen mecanismes de reclutament, aprovació, validació social o de càstig exemplar".
I no només a les plataformes socials. Les competicions s'han escampat en tots els aspectes de la nostra vida: en l'entorn del treball, educatiu, sexoafectiu, tot són formularis que has de superar. Mai arriba la pantalla definitiva, la porta final que et permet tenir una petita recompensa, una celebració, un moment de recés, un dir: ja he arribat.
Fem càstings per les coses més fonamentals: per treballar, per estimar.
I si t'ho pares a pensar, Tinder és un gran invent. Ara que no tenim temps per a res, necessitem dreceres, i una és aquest sistema de fórmules: algú que ja saps d'entrada que li agraden aquestes coses hi ha més probabilitats que m'hi senti atreta. L'amor, que partia d'aquesta obertura al misteri, a la incertesa i a la descoberta, esdevé una fórmula estadística. I si pagues més i tens una versió prèmium, guanyes en visibilitat, apareixes a més perfils i pots tenir més match. És una matematització de l'amor.
I segurament veus l'altre d'una manera diferent que si el coneixes pel carrer.
I hi ha d'haver un principi de decepció: el que descobries de l'altre, que demanava temps per trobar un punt d'arribada, ara ja és un punt de partida resolt. Tens tanta informació de l'altre que hi ha un principi de desorientació. D'una banda, és el pragmatisme de la gratificació immediata: el sexe immediat, per exemple. I de l'altra, la desorientació: ¿i ara què? ara que tinc aquesta informació, ¿què queda?
A les xarxes socials triem què ressaltem de nosaltres, ¿què passa amb el jo?
Al llibre recupero el mite de Pigmalió i Galatea. Pigmalió era profundament misogin, no trobava la dona perfecta i va crear Galatea. Aquesta idea del geni que fa una dona a imatge del seu desig arriba des dels mites grecs fins a l'actualitat. Aquest jo a la carta, aquesta idea que podem oferir versions de nosaltres mateixos tota l'estona, té uns components interessants, i d'altres més desgastants. Els bons són l'alliberament dels determinismes de classe, de gènere, de procedència cultural o de condició fisiològica: pots fer-te un jo que tingui cames si tu no en tens, que et completi en la lògica més propera a Judith Butler o Erving Goffman, del transvestisme i la performitivitat, el joc de ser altre. Però després hi ha la versió més penosa, i aquí recupero el mite de Narcís. Boris Groys diu que Narcís és un protoselfie, no és que sigui una figura egoista sinó que brega perquè el seu cos sigui reconegut com a bell, com una obra d'art. I s'hi aboca tant, gasta tants esforços, que acaba morint d'esgotament. Si invertim totes les energies en aquest joc de la performativitat del jo, acabarem sent cecs a l'altre: no li dedicarem atenció ni temps, que és lo interessant del joc.
¿Estem esgotats de nosaltres mateixos?
Sí. El diàleg amb els altres ha quedat substituït per l'exhibició del jo. Acabem sentint-nos éssers una mica dissociats: som el qui observa i la cosa observada tota l'estona.
Soc jo i el meu perfil a Instagram, soc jo i el que dic a Twitter.
L'esquizoanàlisi. Estem esgotats d'autoobservar-nos: hi ha un moment en què el que vols és desaparèixer.
Hi ha qui diu que si no ets a les xarxes socials és com si no existissis.
Però fixa't que això no és nou. Els nobles també es devien esgotar de tant representar, d'estar sempre en la convenció, en els rituals, en els seus protocols. John Berger, quan va analitzar la figura del nu, deia que les dones sempre han estat la cosa observada pels homes. I en la publicitat, igual: les dones estan acostumades a ser la Venus davant del mirall, a ser autojutjades permanentment. Hi ha un esgotament mental molt fort derivat d'aquesta pressió social instituïda des del patriarcat. I a les plataformes s'ha normalitzat venent-ho com una idea d'empoderament o d'un espai de possibilitats.
¿És la il·lusió d'un jo, el que projectem en aquestes xarxes socials?
Vivim en una gran hiperindividualitat en què ser cèlebre, famós o ric d'un dia per l'altre són valors positius. Si aquesta lògica miraculista impera és perquè s'ha desmuntat el relat tradicional que donava força social i simbòlica a la família i al treball. A Instagram sí que veig aquesta construcció d'un jo millorat, encara que sigui fugisser. I la gent ja entén que és un miratge, però és necessari davant d'una certa polvoresa espiritual. I Tik-Tok sí que és narcocapitalisme a tope: és més psicòtic i delirant, amb les coreografies, els vídeos de retocs facial. Com deia Deleuze, atenció amb els somnis: el problema no és els que somien sinó els que no somien, perquè són víctimes del somni dels altres. La pregunta és: ¿ara qui somia? El gran capitalisme de plataforma. Nosaltres som víctimes del gran somni de plataforma: som els intèrprets, els seus figurants.
No se'n salva ningú. Escriptors, músics, pintors estan en aquest engranatge d'autopromoció: si no em veuen, no existeixo.
Penso: he viscut més de mitja vida, sort que ja no tinc vint anys. Perquè si abans era allò de "la noblesa representa i el burgès produeix", ara nosaltres produïm representació. Tot el que inverteixes a produir aquesta representació de tu mateix ho fas per aconseguir un reconeixement que, si no arriba, et deprimeix. I si arriba, et manté en la cadena viciosa de seguir alimentant aquesta imatge de tu.
¿Ens esforcem per ser eternament reconeguts?
Sí, filòsofs com l'Axel Honneth parlen del reconeixement com un mecanisme d'adaptació a la norma. Perquè normalment el que acaba sent reconegut és el que ja està a la vida mainstream, en el que està públicament acceptat. El reconeixement difícilment ve d'aspectes més trencadors. Si ho interpretem culturalment, és interessant entendre quina és la funció social del reconeixement.
¿No trobes que és una mica patètic, tot plegat, si ho mirem des d'aquí?
L'element perniciós és que el reconeixement no t'allarga l'esperança de vida professional, sinó que és molt efímer. I és una arma de doble tall: et posa més amunt en el règim de visibilitat pública i això fa que, en aquesta cultura de l'odi, acabis sent fàcilment l'objecte de burla o de crítica, que esdevinguis el titella i la carn de canó de les plataformes socials.
Els amants enxampats al concert de Coldplay em feien pensar que, vagis on vagis, no hi ha privacitat. Espanta: fa la sensació que a tot arreu hi pot haver una càmera espiant-te, i que un secret pot convertir-se en un mem viral arreu del món.
Això va començar als anys 80 per matar els temps morts dels partits de beisbol. Aquesta idea de les kisscam em sembla abstrusa: acabes sent actor secundari d'una pel·lícula a contracor. Hi ha una qüestió sociològica: quan estàs en un esdeveniment massiu, vols formar part de la massa i no vols ser-ne el protagonista. És el que Elias Canetti definia com la descàrrega, en què et sents part de la massa, i per formar-ne part has de poder-hi desaparèixer. I la força de la viralitat a curt o llarg termini segur que et desmunta, perquè et dona una visibilitat immediata, injustificada, que no voldries, que no mereixes i que és innecessària. Esdevens carnassa a l'aparador públic, deixes de ser un subjecte per ser una cosa a mans de l'opinió pública. Si estàs fent alguna cosa que agrada, et celebren i després t'ignoren; però si estàs fent alguna cosa que moralment és reprovable, com ser infidel en un context tan purità com els Estats Units, pots perdre la feina, que és el que li ha passat.
És pervers: s'utilitza la privacitat.
La cultura nord-americana n'ha tret molt de profit, de romantitzar-ho tot. L'ús de les kisscam converteix l'amor en part del xou, en una eina de màrqueting. És de mal gust per molts motius: per Coldplay, per la vulgarització que es fa de l'amor, i per com vulneren la privacitat convertint-te en actor involuntari. Has de poder fer el que vulguis amb qui vulguis. Ningú sap els motius pels quals algú fa alguna cosa. Qui sap si tenen una relació oberta, què sabem nosaltres, els altres, de la vida dels desconeguts. Vull viure en un entorn lliure de càmeres de vigilància. Però en nom de l'entreteniment acaben convertint-se en eines de tracking, de seguiment, de control i de vigilància pública. Passem dels policies de balcó als policies de macroestadi.
Al llibre parles de la cultura de la cancel·lació.
Els protocols vinculats als assetjaments sexuals són molt importants, però no poden funcionar per si sols. Hi ha d'haver un sentit de la responsabilitat dins les institucions: com s'apliquen, quan, quines conseqüències han de tenir. Han d'analitzar molt tot el procediment. Vaig conèixer de prop una persona que havia estat denunciada i cancel·lada i em va semblar molt injust. Quasi no el coneixia i durant un parell de setmanes vaig anar cada dia a casa seva a parlar-hi. Vaig pensar que, depèn de quines denúncies, no erradiquen el problema, sinó al revés: poden generar situacions de molta més vulnerabilitat tant per les víctimes com per la millora de les relacions d'abús que han fet possible que hi hagi víctimes.
¿Vols dir la facilitat amb què es pot cancel·lar algú?
La cancel·lació no arregla el problema de l'abús masclista, per exemple. Entenc molt bé la idea de la cancel·lació i per què neix, i entenc aquesta ira, que hi ha un greuge històric i un cansament col·lectiu, i que cal prendre les regnes i posar mesures a la violència patriarcal. Però la cultura de la cancel·lació sovint se centra més en el paper de víctima que en el de l'agressor. En alguns casos, a l'àgora pública s'acaba fent pornografia sentimental de la víctima, entrant en aspectes purament individuals i sentimentals, quan aquest tipus d'abusos responen a una lògica més perversa, perquè és més social i política. Hem permès durant dècades i dècades que, per exemple, a llocs de prestigi com les universitats, figures sobretot masculines fessin abús de poder de forma impune. Però la cancel·lació no crec que sigui la resposta més bona per erradicar la situació, en algun sentit fins i tot pot desempoderar les dones.
Fa ben bé la sensació que a Twitter es llancen persones a la foguera.
A La ira, Raül Garrigasait l'entén com un dinamitzador social. Però la ira per si sola no mobilitza res, és la resposta que dones a la ira: aquesta possibilitat de dir no o de dir prou sense que necessàriament passis pel linxament o per la venjança. Jo crec que ja n'hi ha prou de posar bona cara, i estic molt a favor del discurs de Sara Ahmed de parar els peus als qui exerceixen abús de poder de forma impune. Però el linxament és un tipus de reacció que et pot arribar a tornar amb el doble de violència.
Hi ha la idea de l'humà que vol ser una màquina eficient en tots aspectes: des d'anar al psicòleg fins a fer ioga o vigilar si dorm prou amb un rellotge biomètric.
I hi ha versions: el que s'autocontrola a través de mètriques, que vol molts likes, o que amb els rellotges biomètrics vigila les seves constants vitals per superar-se tota l'estona. O al revés: algú que interpreta que les cures passen per una certa desprogramació: a través de mindfulness, anar al psicòleg, de vídeos de coaching on es recuperen els estoics per intentar desitjar menys. El mite de l'abundància ha generat una reacció contrària: intentar controlar molt el desig i aparcar-lo. Quan el problema no està en el desig, sinó en entendre que el capitalisme utilitza el desig per crear necessitats artificials que satisfà amb la compra compulsiva i acumulativa de productes. I llavors necessitem depurar-se: i això ara passa per l'autocontrol i la repressió. Si el protocol burocràtic és una màquina de repressió, el protocol informàtic també s'està alimentant d'aquests mecanismes d'autorepressió, fruit d'una distorsió de la idea de cura.
Parles de la cultura del secret.
I del dret a l'opacitat. Tota la qüestió de la burocràcia té a veure amb la llei de contractació del 2017, amb la necessitat de ser transparents, de no utilitzar el diner públic per fer pràctiques fraudulentes. I la transparència vol dir: ofereix-nos totes les teves dades. En algun moment hauríem de poder dir: preferiria no haver de donar-les cada dos per tres, per comprar un bitllet d'avió o pel que sigui. I a les plataformes, com que tot són formularis autodescriptius en què d'entrada ja estem transparentant el que volem mostrar als altres de nosaltres, estem perdent la força del secret.
¿Què hem de recuperar?
La paraula recuperar et pot portar a un terreny reaccionari o a un món nostàlgic. Però diria que el temps. Judy Wajcman deia que cal crear altres polítiques del temps. Svetlana Boym parla de l'offmodern, ni premodern ni postmodern. Sortir de l'ambició imparable del progrés, que ens fa creure que produir és l'única manera d'estar entre les coses.
Aquest progrés que mai s'acaba, que desplaça la vida cap al futur.
Exacte, que viu de l'ajornament indefinit, perquè el temps que prioritza és el de futur. I ella diu que hem de recuperar la sensació d'intimitat amb el món. I per tant, una certa curiositat. Ho veig amb la mainada, que el que els mobilitza és una curiositat infinita. És la figura de l'idiota de Deleuze, que els donen una missió però per a ells sempre hi ha alguna cosa més urgent que els despista i els treu de l'encàrrec. Els desvia del protocol, de la missió, de la norma per la qual estaven preparats.
¿Seria qüestió de perdre's?
Sí, o respondre a una crida. Desprogramar-nos d'un sistema d'ordres caduc i asfixiant.
La servitud dels protocols
© Íngrid Guardiola
Primera edició: febrer del 2025
© 2025, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
