El catalanoirlandès Neil Harbisson va néixer amb acromatòpsia, que vol dir no veure colors més enllà dels que van del blanc al negre passant només pels grisos. Des de ben petit va optar per la no acceptació del que li havia tocat. I es pot no acceptar de moltes maneres diferents: es pot viure amb ràbia, es pot viure amb l’esperança que la ciència avanci o es pot fer el que va fer el Neil, que és arremangar-se i fabular sobre maneres més o menys realistes de poder accedir als colors.
A través de l’acció, Harbisson va negar-se a no saber de quin color eren les coses del món.
Als onze anys va començar a experimentar maneres alternatives de percebre els colors. I és molt important el verb que fem servir, percebre, ja que mai podria veure’ls. I com que no els podria veure, va decidir buscar-los en les persones. Va buscar una persona per a cada color a través de les definicions dels colors que havia anat acumulant. El groc era una persona alegre, lluminosa; el vermell era algú impulsiu, passional; el rosa, un ésser suau i delicat.
El 2003 Harbisson estudiava música experimental al Dartington College of Arts, i va conèixer Adam Montandon, professor de tecnologia creativa a la University College Falmouth, al Regne Unit. Aquesta trobada va ser l’origen d’una de les col·laboracions més singulars entre el món de l’art, la tecnologia i la biologia.
Harbisson va explicar a Montandon el seu desig de percebre els colors a través del so, i el professor va acceptar el repte. Van començar a treballar junts en un dispositiu que convertís la freqüència dels colors en so, i d’aquí va néixer el primer prototip de l’eyeborg: una càmera que enviava dades cromàtiques a uns auriculars que reproduïen el so del color rebut. Cada color, una nota: blau-do, lila-re, magenta-mi, vermell-fa, groc-sol, verd-la, turquesa-si. I molts tons intermedis, fins a 360. Un codi nou. Harbisson i Montandon van crear una interfície per suplir un sentit. La reprogramació de la percepció.
Tot i que, en principi, el dispositiu es va concebre com un aparell extern, Harbisson no en tenia prou, no volia fer ús de la tecnologia: volia ser la tecnologia. Que l’aparell formés part del seu cos de manera permanent com un òrgan sensorial més.
El 2004, després de diversos entrebancs ètics i burocràtics, Harbisson es va sotmetre a una intervenció quirúrgica (presumptament a Barcelona) per implantar-se l’antena directament al crani. La cirurgia no va comptar amb l’aval de cap comitè mèdic oficial i els metges que la van dur a terme van preferir romandre en l’anonimat. Però la ciència estava servida: Harbisson ja podia sentir els colors a través del so de manera literal i integrada al seu sistema nerviós. L’antena li permet veure tot l’espectre cromàtic, des dels infrarojos als ultraviolats.
Per a ell no és una eina, és una extensió del seu cos, per això, al renovar-se el passaport britànic, va demanar que l’antena sortís com a part indestriable de la seva imatge. En aquest moment, deixa de ser una persona amb un aparell i esdevé oficialment un cíborg, un acte que implica un activisme en tots els sentits, ja que, actualment, si algú li fes malbé l’antena, el jutge ho veuria com un dany a la propietat, quan, en realitat, per a Harbisson es tractaria d’una agressió física.
Benvinguts al món de la bioètica.
Tot i que el concepte de cíborg pot semblar propi de laboratoris futuristes o de guionistes de Marvel, la realitat és que Catalunya és pionera en aquest camp, i no només perquè Neil Harbisson hi va créixer i (presumptament) s’hi va implantar l’antena. La primera organització del món dedicada a defensar els drets dels cíborgs i explorar noves formes de percepció és nostra. La Cyborg Foundation és una incubadora filosòfica creada el 2010 pel mateix Harbisson i una altra cyborg catalana, Moon Ribas, des d’on s’estudia l’expansió dels sentits, l’alteració tecnològica del cos i, com a conseqüència, la redefinició de la identitat humana.
Perquè un cíborg no és (només) un Terminator o un superheroic metàl·lic, és qualsevol organisme viu que incorpori components artificials per ampliar o modificar les seves funcions biològiques. Tant se val si és una antena que escolta els colors com un implant coclear que permet sentir-hi o una mà robòtica connectada al sistema nerviós. El cos com a interfície i la tecnologia com a extensió natural en la nostra espècie. Ja sigui per mancances sensorials, ja sigui per voluntat expressa, el mateix Harbisson diu que “hem de tenir la llibertat de triar els sentits que vulguem”.
Si us interessa el tema, no us l’acabareu. Investigueu també el perfil d’altres cíborgs catalans, com l’esmentada Moon Ribas (percebia els terratrèmols amb uns sensors que va dur implantats als peus durant set anys), Manel de Aguas (sent la meteorologia a través d’unes aletes) o Kai Landre (tradueix partícules còsmiques en so), sobre el qual hi ha un documental a Filmin dirigit per Miguel Morillo Vega, Cyborg Generation.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
