Quan una cosa està feta malbé, o la llencem o l’arreglem (o ho intentem) o la deixem de banda perquè no fa el servei que se n’espera. Qui diu cosa, diu persona.
Quan el 1951 va néixer Kim Peek, els metges van dir que no podria caminar ni parlar. Mai. Patia macrocefàlia, un to muscular molt baix i, el pitjor de tot, va néixer sense el cos callós, que és ni més ni menys que l’estructura que connecta els dos hemisferis del cervell i permet que s’intercanviïn informació. Perquè les dues meitats del cervell col·laboren i constantment es passen dades entre elles, com si fossin dues persones parlant per fer una tasca juntes.
Per posar un exemple: quan llegim en veu alta, l’hemisferi esquerre s’encarrega d’entendre les paraules i el dret els dona entonació i emoció. Si els dos hemisferis no es poguessin comunicar, o bé llegiríem com un robot o bé no entendríem el que estem llegint.
Per si algú encara en tenia cap dubte: som màquines.
Els metges van dir a la família Peek que el millor que podien fer era apartar-lo, amagar-lo, ometre’l, pràcticament, ficar-lo en una institució i oblidar-se’n. ¿Potser mirar de tenir un altre fill en bon estat?
La família Peek, però, es va estimar més tenir-lo a casa i cuidar-se’n.
El que no sabien, però, ni els metges ni els llibres ni la més trempada de les pitonisses, era que dins aquell cervell fragmentat, desconnectat i deficient s’hi amagava una de les computadores més extraordinàries que han visitat el planeta Terra.
¿Saps allò de “li llegeixo els contes i se’ls aprèn de memòria”? Doncs amb el Kim la cosa va assolir extrems esfereïdors. Als quatre anys llegia enciclopèdies i les memoritzava sense filtrar, com un ordinador. I ho feia molt ràpid, perquè llegia dues pàgines alhora, una amb cada ull, i es diu que trigava uns vuit segons a fer-ho. Les llegia i ho recordava tot.
Va acumular coneixements sobre totes les àrees que us pugueu imaginar, perquè va llegir –i memoritzar– al voltant de 12.000 llibres. Ara bé, tot el que el Kim tenia de supercomputadora li faltava de persona funcional. Li costava molt vestir-se sol, tallar el menjar o agafar un autobús sense ajuda i, tot i els seus coneixements, no tenia la capacitat de raonament que cal per connectar i relacionar dades. El Kim tenia un quocient intel·lectual força per sota de la mitjana.
Aquesta combinació de superpoders i carències és el que sol definir les persones amb síndrome de savant, una condició molt rara en què una persona amb alguna discapacitat cognitiva o neurològica, com ara l’autisme, una lesió cerebral o una malformació congènita, com el cas de Kim Peek –als 56 anys se li va diagnosticar Opitz-Kaveggia, una alteració genètica del cromosoma X– mostra capacitats excepcionals.
I no, el teu fill no és savant perquè als tres anys ja li han entaforat l’abecedari en anglès. El teu fill només és alumne d’una escoleta cara.
Els savant són extraordinaris, inexplicablement brillants en una cosa i, sovint, molt fràgils o directament dependents en moltes altres, generalment, les que s’agrupen sota el concepte “anar per la vida”.
En el cas del Kim, mort el 2009 als 58 anys, els científics encara no saben com ni per què el cervell se li va reorganitzar de la manera que ho va fer. Sense el cos callós, sense la comunicació entre hemisferis cerebrals, el cervell del Kim va crear una forma de processament més directa i especialitzada. No tenia filtre. No oblidava. Però tampoc no comparava, només absorbia i retenia.
És un tema fascinant.
Per explicar la síndrome de savant he triat Peek perquè és potser el cas més extrem que es coneix, però si us interessa anar més enllà en aquest camp, gasteu una estona a mirar documentals, escoltar pòdcasts o llegir articles sobre altres savants com ara Daniel Tammet, Stephen Wiltshire o les bessones Flo i Kay Lyman. I, sobretot, recupereu Rain Man, basada, justament, en el nostre estimat Kim.
I ara se m’acaba d’acudir el que vull gravat a la meva làpida: com més ordinària em sento, més disfruto l’extraordinari.
Que el Senyor sigui amb vosaltres.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
