No sé si la trilogia Claus i Lucas és el millor llibre que he llegit. Sí que sé que és el que més m’ha humiliat com a lectora.
Fa uns anys, Amsterdam Llibres ens va fer un regal meravellós i enverinat: descobrir-nos a molts de nosaltres l’autora d’origen hongarès, però exiliada a Suïssa des de ben petita, Agota Kristof. L’any 2019 van publicar en un sol volum tres llibres, fins llavors independents de l’autora, que tenien continuïtat, però que havien sigut peces escrites i publicades l’una rere l’altra, amb anys entremig. L’edició està traduïda per Sergi Pàmies.
El seu inici narratiu és sec, gairebé cruel. Kristof fa una mena de transcripció del dietari escrit per dos bessons ben petits (El gran quadern) i, per tant, s’hi expliquen les bestieses que hi passen en una ciutat enmig d’un conflicte bèl·lic, amb la transparència i sinceritat colpidora d’un nen. L'autora es permet la llicència de narrar-ho tal com ho vivien els germans Claus i Lucas: acció innocent, violència gratuïta, mirada bruta, pensament immoral. Aquí ja has fet el primer uau.
Cada pàgina que llegeixes és un cop darrere l’altre, són bufetades amb la mà ben oberta. Quan, finalment, no pots parar de suar entremig de frases curtes i tallants, on es narra un patiment viscut de forma indiferent, una supervivència múrria de dos nens, el caos que intenten ordenar des del joc ━com a infants que són━, s’acaba la primera part de sobte. Llavors penses: ostres, com tot el llibre sigui així no me’n sortiré. Però no. L’Agota té molt mala bava.
La segona part, titulada La prova, és una gran prova de talent de l’autora i també una gran prova per als lectors. Una altra escriptura, literàriament exquisida, ens acompanya: ens posa trampes, ens suggereix, ens vol dir coses, ens descol·loca. Comences pensant que Kristof ens està mostrant una recomposició dels joves protagonistes, un aprenentatge d’adultesa, perquè hi veiem un panorama desolador, però sòlid, una mena de maduresa assolida, en principi, per en Claus i en Lucas. Però alhora ens enreda i ens provoca fins a fer-nos dubtar de tot: ostres, ¿aquí s’ha equivocat l’escriptora o és que m’he perdut alguna cosa? A mig relat comences a fullejar enrere, a passar pàgines buscant un fil invisible que semblava orientar-te i estabilitzar-te. El llibre acaba d’explotar-te a la cara: segon uau.
La tercera part, La tercera mentida és, potser, la vint-i-tresena mentida per al lector. Ja no confies ni en la coberta del llibre: ¿quantes coses estranyes més em colarà ara, l’Agota? Un atracament en tota regla: ¿és una obra mestra i estic a punt de fer-li un altar a l’autora, o és dolenta dolenta dolenta i de tan incomprensible ens fa creure que és un geni? (¿no us feu aquesta pregunta, de vegades?). De sobte, però, quan estàs a punt de llançar el llibre per la finestra, una esperança et retorna a la idea que l’autora és genial i que tu ets un simple xitxarel·lo que no tens el que s’ha de tenir per entendre aquella majestuositat. Fantàstic! O no. Uau.
Amb aquesta tercera part, en teoria, arribes al final. T’has de felicitar si hi has arribat, t’has de felicitar si no has arrencat alguna pàgina del llibre pel camí, si de totes les marques i senyalitzacions que t’has fet encara es pot entendre alguna cosa o simplement llegir-ho. Però no sé, no és ben bé això el que sents. Quan l’acabes el vols tornar a començar: un pensament rar semblant a una síndrome d’Estocolm lector que t’envaeix i et dius a tu mateix: No! Això no pot acabar així. Hi ha alguna cosa inexplicable que intueixes que se t’escapa. Agafes tots els marcadors de colors que tens a l’abast, fas punta al llapis i penses: «descobriré el que hi ha de veritat». I excaves i remenes i marques i continues anotant sobre aquelles notes que en la primera repassada ja vas fer i que ja era il·legible: estàs acabada: uau (aquest està acompanyat amb un esbufec).
És en la relectura ━i no en la primera lectura━ quan pateixes realment les delicioses cabòries d’Agota Kristof. La primera vegada que t’hi enfrontes passes per totes les fases emocionals (¿què?, ecs!, ¿com?, ai!, ¿però…?, ostres!, ha ha ha!, uff!, ¿eh?), però acabes meravellant-te i sentint-te indefens davant de quelcom que intueixes enorme i potent, però que queda lluny del teu abast. És una història que, quan la creus a tocar ━quan estàs a punt d’arribar allà on ella volia portar-te━, el sentit s’escola com l’aigua entre els dits.
Em molesta profundament no entendre les coses. Ho estic treballant. Però em reconforta posar punt final, acabar, entendre, ratllar-ho de la llista de pendents. Aquest gest em dona una certa calma, sensació de domini, quan tinc ben après que és una falsa sensació i que, en el fons, res no s’atura ni s’atrapa. Quan creus tenir-ho, ja fas tard.
La literatura com aquesta, doncs, m’enfronta a la por més humana que tinc: la de quedar-me en un purgatori incomprès i incomplet. Aquest tipus de lectures mai et donen allò que sembla que estàs a punt de desxifrar, et deixen en un entremig, un llimb. No són resolutives, no es tanquen, t’incomoden. Com la vida mateixa. Uau.
Agota Kristof, 1. Lector, 0.
Als teus peus. Tornaré a tu algun dia. I, quan pugui, em poso a fer-te l’altar.
Claus i Lucas
© Agota Kristof
© d’aquesta edició, Amsterdam, 2019
© de la traducció, Sergi Pàmies
