¿Com és una persona quan ja no li queda res? ¿Què té en comú amb els altres, que són l'argamassa de la societat perquè tenen família, béns, una vida? Un home sense una vida que corri per davant seu, ¿què és? Aquesta pregunta travessa tota l'obra de Beckett, que la va explorar fins a l'obsessió tot imposant-se la mateixa regla que els seus pòtols —no tenir res on agafar-se— sense deixar de creure que la comunicació és possible. Les tres narracions del volum que n'ha editat Club Editor, amb títols eloqüents (L'expulsat, El calmant, La fi), es van publicar el 1945, quan el món sortia d'un intent de destruir-se sencer. Els Textos per no res, del 1950, clouen el periple de les obres més conegudes: Molloy, Malone mor, L'Innomenable i Esperant Godot. En aquestes proses breus, Beckett du als confins més extrems la convicció que, d'un home, quan no en queda res, se n'arriba a veure la integritat, en forma de derelicte. La versió que en proposa Joaquim Sala-Sanahuja, traductor de Pessoa, és un gran homenatge a un dels alquimistes de la paraula sorgit de les ruïnes del segle XX.
1. Com aclaparen els records! Per això no s'ha de pensar en certes coses, en aquelles que et són més estimables, o més aviat s'hi ha de pensar perquè a còpia de no pensar-hi es corre el perill de retrobar-les a poc a poc en la memòria.
2. Sort que jo no tenia necessitat d'afecte.
3. Jo li vaig recordar que no tenia el costum d'estar-me amb ningú altre més de dos o tres minuts seguits i que el mar m'esborronava.
4. Li és fàcil a un home, quan és un home de debò, de viure en una caverna, lluny de tothom.
5. Jo no sabia que les vaques també poden ser dolentes, com els homes.
6. Em gratava de baix a dalt, amb quatre ungles. I m'estirava els pèls per calmar-me la picor. Això feia passar el temps, el temps passava quan jo em gratava. Una gratera de debò és millor que fer-se una palla, al meu parer.
7. No tinc necessitat de res, ni de quedar-me on soc, realment tot això m’és indiferent.
8. ¿Quant fa que soc aquí? Quina pregunta, me l’he fet molt sovint. I sovint hi he sabut respondre, Una hora, un mes, un any, cent anys, segons el que sentia dir per aquí, per mi, per ésser, i en això mai no he anat a buscar res d’extraordinari, no he variat mai, només hi havia l’aquí que semblés variar.
9. Sempre m'ha xocat la poca subtilesa dels meus contemporanis, jo que em retorçava l'ànima del matí al vespre de tant buscar-me.
10. Jo l'hauria atropellat ben de gust, no puc sofrir la canalla, i a més li hauria fet un favor, però em feien por les represàlies.
11. Però és a mi que m’ha de passar aquest vespre alguna cosa, al meu cos, com en els mites i en les metamorfosis, a aquest cos vell que mai no ha sofert de res, o poc, que mai no ha conegut res, no ha estimat res, no ha volgut res, reclòs al seu univers estanyat.
12. Em sembla que la dona era grega, o potser turca. Mai no parlava d'ella mateixa. Per mi que era vídua o si més no abandonada.
13. Llàstima que l’esperança hagi mort.
14. El que compta és ser al món, tant se val la postura, l’important és ser damunt la terra.
Textos per no res
Samuel Beckett
© d’aquesta edició, Club Editor, 2026
© de la traducció, Joaquim Sala-Sanahuja
