Maria del Mar Bonet tenia vint-i-tres anys quan va publicar Me n'aniré de casa. La seva mare, Mercè Verdaguer, li va dir: “Te n'has anat de casa i n'has fet una cançó, ara n'has de fer una altra que digui que tornaràs”, i la cantant va respondre-li dedicant-li Mercè, amb versos tan emotius com: “Sempre tornaré a la nostra platja, les ones no em deixen, mumare, allunyar-me'n massa.” A l'entrevista que li va fer Gemma Ventura, la cantant va recordar la seva mare així: "Era una dona d’una bellesa extraordinària. Quan de nit sortia amb el meu pare i s'arreglava, el meu germà i jo ens la miràvem al·lucinats. Duia una trena o un monyo i quan al matí es pentinava i es deixava anar la cabellera, era espectactular. Era la gran deessa de la casa. La vaig admirar per la seva manera de ser: era molt feminista, una dona de la República. Escrivia als diaris sobre temes de medicina natural, de cuidar-se. I sempre tenia llibres, estava al tanto de tot." Us oferim un vídeo en què veureu com Maria del Mar Bonet canta la cançó en un concert en què la seva mare l'escolta a primera fila. I us n'oferim la versió que Sílvia Pérez Cruz i Refrë van publicar al disc Granada.
Mercè,
Palma n'és llunyana,
soc lluny dels carrers,
lluny dels ametllers
i d'aquells carrers que clou la murada.
Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara.
Mercè,
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.
I un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.
Mercè,
taronges i flors damunt de la taula,
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja,
les ones no em deixen, mumare,
allunyar-me'n massa.
