Surto de veure l'exposició de Josep Maria de Sucre (1886-1969) als Espais Volart, entro en un bar de la cantonada per digerir la proposta ━complexa, com ha de ser━ amb la companyia d'un cafè i, tot googlejant sense nord, m'apareixen subhastes recents d'obres seves. Hauria d'haver demanat una til·la. Cent, dos-cents, cinc-cents euros a tot estirar. Mai he entès les lògiques del mercat de l'art, però és que, en aquest cas, em sento alienígena. Un De Sucre no és només el gargot d'un rostre tenebrós. És un document històric que travessa oceans de temps de l'art català, de Ramon Casas a Antoni Tàpies. T'encomana una estranya sensació de nostàlgia d'una època que la generació X no vam viure.
Ben segur que a qui menys sorprendrien aquestes cotitzacions de pintor de diumenge seria al mateix De Sucre. En vida, el seu treball valia zero. Zero. I ell diguem-ne que no va fer res per promocionar-se. "Es va autoexcloure conscientment", remarca Joan Gil Gregorio, comissari, juntament amb Aitor Quiney, de la retrospectiva Josep Maria de Sucre. Activista i artista visionari, que presenta el centre barceloní de la Fundació Vila Casas fins al 17 de gener. Si va ser així, és un cas paranormal. Ell, que va propulsar tantes carreres d'artistes (gairebé sempre de franc), que va contribuir al negoci de tants galeristes (ídem), que va socórrer tantes entitats culturals en bancarrota, que va fer pinya amb tants crítics de referència... va viure i va morir en la més estricta misèria.
"Al seu cor hi cap tothom, i no crec que hi hagi artista jove del nostre país que no li degui alguna cosa", va escriure Tàpies en el catàleg d'una de les poques exposicions individuals que va fer de Sucre, el 1961 al Museu d'Art Contemporani de Barcelona allotjat a la cúpula del Coliseum. Ai, Tàpies, i tu, ¿què vas fer per ajudar De Sucre quan el veies fent cua en un menjador de caritat, això sí, sempre amb la seva indumentària i posat de dandi de pel·lícula de detectius? N'hi ha que sí que van fer-hi alguna cosa, ves, però que els que tampoc gaudiren de cap economia folgada, com el filòsof de Dau al Set Arnau Puig, que va tenir cura de la publicació de les seves memòries, per entregues, i el va animar a fer-ne tants com pogués, de capítols, perquè així s'assegurava uns ingressos mínims durant un temps. I tan mínims. El 1964, Joan Francesc de Lasa va rodar un breu (16 minuts) documental del personatge deambulant a la seva ruïnosa torreta del carrer de Sant Salvador, on vivia amb la seva germana, sense electricitat ni aigua corrent. El film, dels fons de la Filmoteca, es projecta a l'exposició i et deixa estabornit. T'assalten les preguntes que dèiem més amunt: ¿per què ningú el va ajudar?
¿Compten com a ajuda els àpats que li pagaven els amics a canvi d'obra que els regalava? A la Sala Gaspar, De Sucre s'hi presentava casualment minuts abans de les dues del migdia, hi desava l'últim que havia creat i els galeristes, que ho eren de Picasso, en feien una pila, com qui amuntega papers d’oficina, i el convidaven a dinar. Més tard, quan ja era mort, aquests fons van anar a parar a mans del galerista Salvador Riera, el més llest entre els llests, qui va vendre part de la seva col·lecció a la Generalitat, i no precisament per un preu baix. Gràcies a aquesta operació, De Sucre té obra al MACBA. Segons la web del museu, 129. Als Volart una de les que hi llueix és Angoisse au XXème siècle (1942). Algú (¿Riera?) li va encolomar aquest títol perquè en francès sembla que tot vesteix millor. De Sucre de títols no en posava. Ni signava res. ¿Per què prendre's la molèstia si no tenia recorregut comercial? També va destruir un munt d’obra.
De Sucre no va trepitjar mai França. No li va caldre per ser un home de món. Tenia un tercer ull per saber què es cuinava a l’art d’avantguarda internacional. Va néixer el 1886 a la llavors vila independent de Gràcia. Aquell mateix any també va néixer Ismael Smith. ¿Hi ha algun artista català nascut el 1886 que hagués tingut la sort de cara? De Sucre va créixer gronxolat per una família de bona estirp però en caiguda lliure. Al seu testament, en què, solter, va fer hereva la seva germana, ja deixa clar que el que li havien llegat els il·lustres avantpassats eren deutes i que ell el que tenia només eren llibres i obres d'art.
El pare, de professió procurador, li va fer entrar el cuc de les tertúlies intel·lectuals. A la Barcelona del tombant de segle no en podies sortir de cap més manera que amb el misto a punt per engegar-ho tot a pastar fang si és que volies veure que la riquesa queia sempre pel mateix cantó. L'opressor govern espanyol en primer lloc. Tot sona i tot ressona.
Jo me l'imagino, al marrec De Sucre, veient desfilar els tòtems del modernisme a la taverna d'Els Quatre Gats, assegut en una taula escrivint els seus primers versos. La raó és que abans que res va ser poeta, amb l'aval de Joan Maragall i amb la complicitat de Joan Salvat-Papasseit. L'any que tancava l'antre de Ramon Casas & Co, el 1903, entrava a treballar als jutjats com a oficial criminalista. El que per a alguns, la majoria, hauria estat el moment de posar seny a la vida, per a ell va ser just el contrari: una oportunitat d'or per amagar els expedients dels seus col·legues anarquistes en el punt de mira de les forces de l’ordre. Fins que el 1923 el general Primo de Rivera va prendre el poder dictatorial i el van acomiadar. El tenien clissat per àcrata i per independentista. Mai més tornaria a tenir un sou fix.
Els comissaris de la mostra dels Volart han tret un arsenal de documentació que fa salivar. I diuen que només és el 10% del que es conserva! Sens dubte, han pujat uns quants graons més en la seva necessària difusió, més completa, després de l’exposició que va comissariar Maria Lluïsa Borràs, el 2003, al Palau Moja, llavors amb l’impuls del Departament de Cultura de la Generalitat. El De Sucre d'abans de la Guerra Civil fa trempar de valent. A l'alba dels anys deu entoma la presidència de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i ja el tenim signant crítiques d'art a la premsa (amb pseudònim: Joan Pi) fidel a un doble ideal, "l'antiacademicisme i un sentit universal de la cultura a partir del local", assenyala Aitor Quiney. Té un nucli de seguidors a Madrid, entre d'altres Ramón Gómez de la Serna i Miguel de Unamuno. I als anys vint entra en contacte amb el galerista Josep Dalmau, "el seu germà espiritual." A la Sala Dalmau exposa Federico García Lorca i De Sucre corre a fer-li una anàlisi. La simbiosi amb el poeta andalús arriba a l'extrem que una obra d'art atribuïda a Lorca els comissaris Gil i Quiney tenen dubtes que no sigui en realitat de De Sucre. També hi ha bon feeling amb Joaquim Torres-García, que va dir això d'ell: "És un dels poquíssims homes veritables, home íntegre, i per això desgraciat com jo mateix." Va ser més desgraciat que tu, estimat Torres-García.
Als anys trenta, i això és menys conegut, va fer feines al Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat, creat pel president Macià. El seu cercle de col·laboradors s'eixampla, ara amb el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, el GATCPAC. Per contra, es fa gairebé invisible durant la guerra. Caldrà continuar investigant.
La guerra va obrir un abisme entre dos mons, el que aspirava a modernitzar el país, una fita en part ja assolida, i el que va liquidar tots aquells anhels, i la part ja assolida. De Sucre va ser una de les poques baules que va resistir. I de motu proprio es va convertir en un home pont. "Tenia olfacte per detectar els nous talents", exclamen els comissaris. Les plataformes s'havien d'inventar, com el Club 49, els Salons d'Octubre i els Salons de Maig, o portar pels camins correctes, com la borsa de beques per fer estades a París del Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona. A partir del moment que ell presideix el jurat, els ajuts es concediran a artistes emergents, no pas als establerts. Als Volart s'ha muntat una gran sala amb una selecció de peces dels centenars de noms que De Sucre va apadrinar. El cànon de l'art català de la postguerra és en bona part llegat seu.
Mentrestant, sobre humils papers i amb ceres que algú li deuria comprar per compassió, anà forjant una galeria de retrats patètics de persones preeminentment anònimes. Hi ha tant dolor en aquells rostres... ¿Potser inspirat en les fitxes dels delinqüents i marginats que De Sucre tenia al seu despatx d'oficial criminalista? Els comissaris, que han trobat un piló d'obra seva inèdita, creuen que sí. De l'exposició en surts convençut que va ser un gran artista. Però pocs ho saben encara. “L’hem obligat a recloure's a la seva torre d’ivori, ell que voldria abraçar-nos a tots”, en paraules d’Alexandre Cirici-Pellicer.
Una til·la, si us plau.
