Als catorze anys encara creia que era alhora una noia i un noi: em pensava que podria fer qualsevol cosa amb dret a tot, com per exemple conduir un cotxe per camins enfangats (cosa que aleshores ja m'havia ensenyat el pare), o preparar pastissos amb fruita de temporada (com m'havia ensenyat la mare). M'agradava jugar a futbol i portar una armilla del pare, i al mateix temps m'encantava emprovar-me els vestits de la mare o fer servir el seu maquillatge. Era manetes, però maldestra fins a la incapacitat per brodar, cosir o fer ganxet, i m'estranyava la insistència d'alguna amiga de la meva àvia (no pas d'ella mateixa!, quin agraïment) quan deia que les dones n'hem de saber, de fer aquestes coses.
Només teixia fils des de la imaginació. Aquesta sensació de tenir possibilitats sense límits era una il·lusió, esclar, almenys en bona part. I aquests fils que teixia s'han anat entregirant en un de sol, llarguíssim però invisible, que m'uneix amb la mare i les àvies i les amigues i amb totes les dones, perquè (malgrat la meva fantasia) conté història i vivència coral: qualsevol progrés és fruit del camí conjunt al llarg dels segles. Tota embolicada amb el fil (hi és sempre, ens envolta a totes nosaltres), em vaig trobar davant d'una sèrie de fotos en blanc i negre, tretes de l'arxiu del Museu Terra i d'àlbums de família de diverses dones del Poblenou. Cada foto —una dona asseguda en una bassa; una nena que fa la comunió; una dona que camina amb un ruc; unes altres dones que dinen, treballen, fan coses— està intervinguda per Mònica Galera Vernet amb un brodat delicat, un esclat de colors que semblen flors. Són petites però decidides a acariciar la protagonista de la imatge, i per mi era com si de sobte aquest fil etern s'hagués tornat visible.
L'exposició Tros de dona vol fer això: donar, un altre cop, visibilitat a les tasques destinades exclusivament a les dones; com ara la cura, la criança i la llar, quan encara no teníem drets, només deures, i cobràvem res o poca cosa. Aquestes tasques no s'hi menyspreen, sinó que se n'entén l'essencialitat i els coneixement necessaris. Però també es fa evident la solitud a conseqüència de la falta de certes llibertats (o propietats com la joventut i la bellesa). Una solitud que deriva en abandonament i mort quan arribes al racó on està exposat el document del judici d'una dona que, al segle XVII, va ser executada com a bruixa (el seu autor, encegat per l'odi i en un acte de testimoni grotesc, fins i tot la va dibuixar allà penjada).
Al costat, podem veure una videoinstal·lació de Leftovers que retrata tres curanderes d'avui dia, reivindicant-les amb tossuderia i orgull. Per un moment m'agafa un cansament molt antic, i penso en la redundància de tot plegat. Però només cal tornar al camí a través de segles que continuem recorrent: no hi ha una arribada final, només punts del trajecte amb vistes panoràmiques. Aquí, avui, ja no es cremen o pengen dones acusades de bruixes, ja no hem d'anar a Anglaterra per avortar, podem triar les nostres professions i anar a treballar sense demanar permís a cap home. La teoria és molt bonica, tot i que, a la pràctica, les notícies de violència masclista i feminicidi ens acompanyen setmana rere setmana.
Els progressos legals estampats cronològicament en uns llençols —una instal·lació de Laura Magrinyà Panadès i Albert Carreras Ballart, companys de producció d'exposicions del museu— són importants i molt reals. Em fa pensar que cinquanta anys enrere la meva mare, quan es va casar amb l'home que seria el meu pare (però que no era el meu pare biològic), no va voler que ell m'adoptés per no perdre la meva custòdia en el cas d'un divorci. Explico aquest fet biogràfic perquè em va venir al cap allà mateix, i és un exemple de com l'exposició dialoga amb tothom que la vagi a veure, interpel·lant-nos personalment i fent-nos recordar vivències pròpies o de les nostres mares, tietes, àvies. Activa la memòria i reafirma la consciència, i ho fa amb objectes quotidians, fotografies, gravats, instal·lacions, cites literàries i veus de veïnes del Poblenou que ens narren les seves experiències, teixint molts fils per cosir aquest bell patchwork que és Tros de dona.
