Reflexiono, sense voler, sobre un parell de coses que em van cridar l’atenció dels premis Goya celebrats a Barcelona, de fet les dues úniques coses que em van cridar l'atenció. La primera, el discurs gairebé íntegrament en euskera de l'actor José Ramón Soroiz, quan va sortir a recollir el premi al millor actor pel seu paper a l’esplèndida Maspalomas. De tots els discursos, de llarg, és el que em va agradar més. El més clar, el més profund. No vaig entendre res del que deia: vaig entendre l'essencial. Per repetir més o menys el que diuen tots, devia pensar l’actor basc, va decidir prioritzar la paraula no com a significat, sinó com a gest. Aquest soc jo, ens deia, espero que us agradi. I com ens va agradar!
L'altra cosa que em va cridar l’atenció va ser el discurs íntegrament en espanyol de l'Albert Serra. Un altre gest. De primer vaig arrufar el nas. Què fa un xicot de Banyoles sense dir ni tan sols bona nit, però de seguida vaig recordar que era l'Albert Serra i que tot formava part del seu teatre habitual, que sovint té molta gràcia, tot i que mai iguala el seu cine.
A la seva manera, els dos artistes feien teatre, i al mateix temps ens entregaven una veritat molt íntima, almenys molt més íntima que tota la parafernàlia que vam poder sentir aquell vespre als Goya.
No sé quants espectadors ens vam asseure davant la tele, no tan pendents dels guardons i tot plegat sinó de la utilització que es faria de la llengua. Al cap d'una estona respiràvem alleujats. No seria una cerimònia bilingüe, però el català hi era present, tant els mestres de cerimònies com els premiats anaven dient cosetes, bona nit, com esteu, nosaltres molt contents d’estar aquí, moltes gràcies, de debò. Bé, correcte, sin novedad en el frente, fins que va sortir José Ramón Soroiz i, després de saludar en euskera, quan ja pensava —jo pensava— que es quedaria aquí i canviaria a la llengua “comuna”, va seguir parlant tan tranquil en la seva llengua. Ostres, quins nassos, vaig pensar. Ole tu. Se’m va acudir que sense voler ens estava donant una lliçó als catalans. Sempre canviant de llengua en discursos oficials i arreu, en cerimònies importants i en reunions de veïns, sempre amb aquella por de resultar antipàtics, de ser acusats d’intolerants, tancats, o altres collonades. Suposo que per això l’Albert Serra no va dir un mot en català; perquè no li va donar la gana oferir la quota de català maco que s’esperava d’algú “tan català” com ell.
Vaig tancar la tele —com sempre, la son em va arribar aviat— i aquella nit vaig somniar una entrega de premis del cinema d’un país imaginari, on els guardonats feien el seu sermó en persa, japonès, turc, portuguès, danès, fins i tot en català. En el somni ningú del públic duia el pinganillo, però això no era un problema perquè tothom aplaudia fort, agraït per no entendre res.
Dos dies abans, als premis César del cinema francès, van donar el premi d’honor a l’actor nord-americà Jim Carrey i l’home va fer tot el discurs en francès, un francès que duia memoritzat de casa, però un discurs ple de sentit, divertit, sentimental i juganer. Aquest home s’ha assabentat d’alguna cosa, vaig pensar al mateix temps que recordava per exemple que Luis Enrique durant la pila d’anys que va estar a Catalunya amb prou feines va dir ni piu en català, i ara que és a França ja parla un francès estrany, sorprenentment fluid. Fem-nos-ho mirar.
Són temps difícils, o això sembla. En un món dominat pels xarlatans, autèntics mags de la retòrica buida i tramposa, hauríem de començar a retornar a la paraula el seu valor original i em sembla que l’única manera de fer-ho és callant. “I miss the time before words”, vaig llegir l’altre dia en un mur del Raval. “El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”, escriu García Márquez al primer paràgraf de Cien años de soledad. Sincerament, per molta comèdia que fessin, prefereixo un polític o un tertulià assenyalant les coses amb el dit, que no amollant-nos l’arenga de cada vegada. Com de tant en tant em diu un amic teatrero, crec que em vaig enamorar del teatre perquè és l’únic espai, i no és només enyorança de quan anava a missa de petit, on la paraula i el silenci tenen el mateix valor.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
